Biografia

Fill de Josep Armangué Tarrés, metge que té gran protagonisme en l’epidèmia de còlera que assola Barcelona el 1865 i conegut com a “metge dels pobres”, Josep Armangué Tuset obté el títol de batxiller el 1874 i comença a estudiar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es llicencia el 1880 després d'haver estat deixeble de Joan Giné i Partagás com alumne intern per oposició al seu Servei de l’Hospital de la Santa Creu. El 1881, es doctora a Madrid amb la tesi Contribucion al estudio clinico de los fenómenos morbosos, originados en el tubo digestivo y que se manifiestan fuera de este, ya en el sistema nervioso, ya por intermedio del mismo.

Encara estudiant i junt amb companys de carrera com, entre altres, Miquel A. Fargas, Víctor Azcarreta, Joan Freixas-Freixas i Manuel Ribas-Perdigó, Josep Armangué Tuset s’incorpora a l’equip de redacció de La Independencia Médica, revista que Giné impulsa i dirigeix per publicar les descripcions dels casos clínics presentats a les classes. En aquesta publicació, Armangué Tuset utilitza el pseudònim de “Melanoderma” per signar alguns dels seus articles. A més, té cura de la revista de premsa mèdica estrangera.

Probablement influït pel seu mestre, Armangué s’orienta cap a la Neuropsiquiatria i, ràpidament, aconsegueix una nombrosa clientela privada que l’obliga a renunciar a la plaça de professor ajudant de pràctiques a la càtedra de Giné a la Facultat de Medicina -guanyada amb el número 1 de l’oposició després d’obtenir el vot unànime del tribunal el 1983-. Inicialment, Armangué Tuset atén al seu despatx de la Rambla Catalunya número 32 fins al 1904, moment en què obre consultori al 32 del carrer Ausias March on també hi resideix fins al final dels seus dies.

Humanista, home de gran cultura i amic del poeta Joan Maragall, s’interessa per nombrosos temes des de l’excursionisme, al folklore, el naturalisme i la història. Moltes de les seves observacions es publiquen en el setmanari local El Muntanyenc de Camprodon, població on Armangué estiueja. Autor de la monografia comarcal Trescant per l’Alt Bergadà que publica el Centre Excursionista de Catalunya el 1905. Si més no, la seva obra més important data del 1884: Estudios clínicos de Neuropatologia, una obra professional dedicada en bona part a l’estudi de la migranya oftàlmica. I és que, malgrat ser un gran expert en migranya, reconegut pels especialistes europeus de més renom, Armangué té el trist record de no haver estat citat mai per cap autor espanyol que hagi publicat sobre aquest tema.

Soci de l’Ateneu Barcelonès, en les eleccions del 1884, Armangué Tuset és elegit vicepresident de la Secció de Ciencies Exactes i Naturals. L’any després, accedeix també a una de les vocalies de la direcció de l’Ateneu i, més endavant, la vicesecretària. Dos anys abans, el 1882, és nomenat corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i no és elegit acadèmic numerari fins a l’any 1934, moment en que ingressa amb el discurs sobre L’escomesa dels literats i la resposta dels metges.

Vidu en primeres noces d’Antònia Feliu Soley, Josep Tuset té cinc nois i cinc noies, les dues últimes de la segona dona, Pilar Schiling Vives. Dos dels fills són els metges Josep Maria Armangué Feliu (Barcelona, 1890 - El Prat, 1917), dissenyador d’automòbils i pilot de carreres que mor amb només 27 anys quan pilota un avió esportiu. Per la seva part, Manuel Armangué Feliu, és un bioquímic que ja abans d'acabar la carrera destaca amb una notable producció bibliogràfica amb els companys del Laboratori Municipal, encara dirigit per Ramon Turró. Després, s'estableix a Suïssa com a director d'investigació de Zymfa.

De Josep Armangué Tuset, mort el 1941, destaquen les paraules que Suñé Medan dedica al “reputat clínic barcelonès, dotat d’una prodigiosa meravellosa activitat professional, d’una loquacitat i memòria prodigioses i d’un talent poc comú, autor d’innumerables treballs de medicina i de filosofia mèdica”.

MBC