Biografia

Fill de Manuel Vallory Martín, nascut a Nova Orleans en el si d’una família de Maó migrada a Amèrica, i d’Agustina Carreras Costa de Sant Feliu de Guíxols, filla d’un indiano nascut a L’Havana. Després de fer els estudis primaris a les Escoles Pies i el batxiller a l’Institut de Barcelona, obté el títol el 1905 per fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Després d’haver estat alumne intern pensionat, es llicencia el 1911. Seguidament, és nomenat metge de guàrdia de l’Hospital Clínic de Barcelona i, també, de l’antic Hospital de Santa Creu, càrrec remunerat amb una gratificació de 1500 pessetes anuals. A la vegada que Juli Vallory obtenen també la plaça metges que esdevindran –com ell mateix- ben coneguts com són Joan Córdoba, Antoni Cortés, Joan Casassayas, Lluís Sayé, Domingo Agustí i Víctor Conill. Més endavant, Vallory és nomenat metge intern d’ambdós hospitals. El 1913, es doctora a la Universitat Central de Madrid amb la tesi doctoral Tratamiento de elección en la tuberculosis renal.

L’octubre de 1915, esdevé professor auxiliar 'ad honorem' de la Facultat de Medicina de Barcelona coincidint aquest cop amb els metges Ignasi Barraquer i Joaquim Soler Dopff. El 1916, Juli Vallory Carreras és metge supernumerari municipal de Barcelona però hi renuncia el mateix any. El març del 1917, essent encara professor auxiliar, publica el seu primer treball Carrera de practicante, conforme al programa oficial: primero y segundo curso, que li prologa el catedràtic de cirurgia Antoni Morales. El 7 de juliol de 1917, viatja amb catedràtics i professors al front de guerra franco-belga per visitar els hospitals de sang i conèixer l’organització sanitària francesa durant la Guerra Gran. En aquesta expedició mèdica es troben, entre altres, A Martínez-Vargas, Jaume Peyrí Rocamora, Antoni Morales, Jacint Raventós, Ramón Turró, Antoni Cortés i Eduard Perearnau. El 1920, Vallory publica aquesta experiència en un fulletó que es titula Mi visita al frente francés.

Encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918, any en què es casa amb Josefa March Pujol, ja essent director de l’Hospital de Camarasa. El 1923, guanya les oposicions a la plaça de cirurgià de l’Hospital Provincial de Lleida. Aquest mateix any, Vallory esdevé membre del Comitè Local del 5è Congrés de Metges de Llengua Catalana que se celebra a Lleida sota la presidència de Josep Tarruella. En aquest congrés, presenta un treball sobre Fractures supracondílees de l’húmer. Participa, també, al 6è Congrés que té lloc a Barcelona el 1930 on disserta sobre el Tractament de les pelvis-peritonitis i, novament, intervé amb el tema La cirurgia del simpàtic en les tuberculosis articulars al 7è Congrés, que se celebra a Palma de Mallorca el 1932.

L'any 1933, Juli Vallory Carreras és president delegat del Comitè Local de la Creu Roja Espanyola de Lleida, càrrec del qual dimiteix un any després. El 1935, quan és metge de la Sala de Cirurgia de l’Hospital Provincial de Lleida, és suspès de “empleo i sueldo” de resultes de les diligències sumarials que instrueix l’autoritat militar. El 1936, fa un curs de pràctiques a diferents hospitals militars i obté un permís de 30 dies per incorporar-se al seu destí de cirurgià. S’organitza una sala de cirurgia i com a cap es nomena Juli Vallory que té com auxiliar Eugeni Escobar.

El 1940, la Clínica Dr. Vallory, es trasllada al número 17 de la Rambla d’Aragó, atès que l’edifici del carrer Blondel va ser bombardejat durant la Guerra Civil. Al mateix temps, reprèn la seva activitat com a cap del Servei de Cirurgia de l’Hospital Provincial de Lleida. És metge cirurgià, també, de la Creu Roja de la capital del Segrià. El 1950, la Clínica del Dr. Vallory tanca definitivament.

L’any 1961, torna a col·legiar-se a Barcelona on resideix però mor l’any següent. Cap dels seus fills fa carrera mèdica però sí dos dels seus néts, Francesc Lladós Vallory i Albert Vallory Lladós.

MCS