Biografia

Acabat el batxiller a Barcelona i llicenciat en Medicina a Barcelona el 1888, és deixeble de Joan Giné Partagás, l’introductor de l’antisèpsia a Catalunya i col·laborador de Jaume Ferrán Clua al Laboratori Municipal de Microbiologia de la ciutat (LMMB). Com els mateixos Giné i Ferran, Claramunt munta el seu propi laboratori on fabrica sèrums específics. El 1885, encara estudiant, acompanya a Jaume Ferran a València per fer l’aplicació de la vacuna anticolèrica a gran escala. El mateix any, va a Andalusia per ajudar els damnificats d’un terratrèmol i escriu diversos articles sobre el tema a La Renaixença.

Catalanista en la seva joventut, és membre del Partit Federal de Catalunya amb Josep M Vallès Ribot. Lluís Claramunt és president del consell general del Centre Escolar Catalanista, fundat el 1886 quan es denega als estudiants que el català fos considerat cooficial.

Ingressa al Laboratori de Microbiologia Municipal al costat de Jaume Ferran. Les controvertides actuacions mèdiques de Ferran faciliten la instrucció d’un expedient per suposades irregularitats administratives a resultes de les quals és destituït i expulsat. L’any 1908, Claramunt és apercebut tot i que replica negant els càrrecs en un extens fulletó de defensa. Tres anys després, és destinat a la Secció de Bacteriologia amb el càrrec de vicedirector 3er de la secció 2ª del LMMB que ja dirigeix Ramon Turró, antic col·laborador i, més tard, adversari de Ferran.

Testimoni de l’episodi de pesta bubònica esdevingut a la ciutat l’any 1907, contribueix al control del nou brot epidèmic de la malaltia que es propaga l’estiu del 1931 procedent del Magrib.

Lluís Claramunt i Furest és membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya de la que arriba a ser vicepresident. El 1933, dirigeix la Revista dels Serveis Sanitaris i Demogràfics Municipals de Barcelona.

Gairebé a punt de jubilar-se, és nomenat responsable de I'Institut Municipal d’Higiene substituint Pont i Freixa. Des del 1914, la població barcelonina ve patint algunes epidèmies greus de febre tifoide. El brot d’aquest any, s’inicià el mes d’octubre al casc antic i es propaga per tota la ciutat amb 2.267 defuncions fins a mitjans de gener del 1915. La causa d’aquestes epidèmies són les deficiències del sanejament urbà amb uns sistemes d’abastiment d’aigües potables fràgils que, com a conseqüència de ruptures a les conduccions, són contaminats per les aigües brutes dels pous negres, prou abundants encara. La xarxa de clavegueram es desenvolupava lentament, malgrat l’existència d’un projecte molt complet de sanejament del subsòl de Barcelona, elaborat per l’enginyer Pere Garcia Faria l’any 1893, el qual havia estat rebutjat inicialment pel consistori barceloní.

Els anys 1919, 1922 i 1932 es produeixen altres brots epidèmics significatius. El darrer brot provoca 232 defuncions. Claramunt ho atribueix a la manca d’higiene però des d’una perspectiva àmpliament salubrista destacant la importància de les condicions de vida. Efectivament, el migrat cabdal d’aigua disponible era el motiu pel qual no es duien a terme amb prou intensitat les mesures profilàctiques adients, el rentat de mans, de la roba o dels vegetals de l’alimentació. De les 154 llars afectades, 55 no tenien aigua i les altres 69 disposaven de dipòsits amb aforaments entre 50 i 150 litres diaris. Tot això ho publicà el mateix Claramunt en una obra divulgativa editada a costa seva, que finalment ha estat la més rellevant de la seva activitat professional: La lluita contra la febre tifoide a Catalunya.

ASB i ARR