Biografia

Es llicencia en Farmàcia (1918) i en Medicina (1924) per la Universitat de Barcelona. Del 1924 al 1938 treballa a l’Hospital Clinic de Barcelona al servei del Prof. Joaquim Trias, on es dedica a la Cirurgia abdominal i desenvolupa una notable activitat docent com a professor de Cirurgia. En aquests anys, paral·lelament, té una intensa activitat al món excursionista i com a dirigent escolta.

Durant la guerra civil, adquireix una gran experiència en cirurgia de guerra, especialment, en Cirurgia General i Cirurgia Plàstica. Organitza el tractament dels cremats de la Catalunya i València republicanes El febrer de 1939, pren el camí de l’exili i, després d’una breu estada al sud de França, se'n va a Anglaterra. És ben acollit per la seva experiència en el tractament de les ferides de guerra. Del 1939 fins al 1942, treballa amb el pare de la Cirurgia Plàstica, sir Harold Gillies, al Queen’s Hospital. Després, a d'altres hospitals del sud de Londres on s’atenen tant els soldats ferits traslladats del continent com a la població civil ferida en els bombardeigs alemanys. L’any 1942, Gabarró és nomenat responsable d'organitzar l’atenció de tots els ferits de la zona centre d’Anglaterra. A la fi de la segona guerra mundial, se'n va a viure a Manchester per dirigir el Servei de Cirurgia Plàstica del Baguley Emergency Hospital.

El 1947, aprofita l’indult del general Franco per tornar a Catalunya i es admès a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Aquí, crea la primera Unitat de Cirurgia Plàstica d'Espanya i hi treballa fins al 1971. És membre fundador i primer president de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica i Estètica de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

Gabarró té una activitat científica molt productiva amb nombroses publicacions a les revistes mèdiques internacionals. També, en presentacions a congressos. La seva aportació més important és l’empelt en tauler d’escacs per cobrir defectes cutanis externs amb una petita quantitat de pell sana, procediment que permet salvar la vida a molts pacients cremats en els anys 40 i 50, quan encara no es disposa d’altres tècniques ni de bancs de teixit.

CHP