Galeria de metges

Biografia

El pare, d'origen andorrà, mor precoçment el 1932. Encara nen, es veu convertit en l'únic home de la llar amb la seva mare i dues germanes menors. Aquesta circumstància marca el seu caràcter, emprenedor i inassequible al desànim. Amb 16 anys, ingressa a la mítica Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona dels temps de la República on cursa només el primer any perquè el conflicte bèl·lic del 1936 interromp els seus estudis. Acabada la Guerra, ha de començar de nou i es llicència el 1943. Molt aviat, es vincula al món de la Psiquiatria. Segons deia, l'espoleta de la seva vocació psiquiàtrica, quan tenia 16 anys, havia estat una conferència sobre la psicoanàlisi dictada per Mira i López. A partir del 1940, encara estudiant, comença a col·laborar amb qui seria el seu mestre, el professor Ramon Sarró i Burbano.

El gran clínic que va ser Obiols Vié forja les seves primera armes a l'Institut Mental de la Santa Creu, complementant la seva formació en Neurologia amb mestres de la talla de Lluís Barraquer a l’Hospital de Sant Pau i d’Antoni Subirana a l’Hospital del Sagrat Cor. A partir de l’any 1951, es vincula com a cap clínic a la Clínica Universitària de Psiquiatria de l'Hospital Clínic de Barcelona. La seva col·laboració amb Sarró es desenvolupa en la doble vessant clínica i docent. El 1958, es doctora abordant el complex tema de la comprensibilitat del deliri esquizofrènic des d'una perspectiva fenomenològica. Passa per tot l'escalafó docent barceloní fins a ser nomenat catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de Santiago de Compostela el 1970. Allà, funda la Revista del Departamento de Psiquiatría, que trasllada a Barcelona quan hi torna un any després de jubilat Ramon Sarró, el seu mestre.

Des del Departament de Psiquiatria i Psicologia Mèdica que dirigeix, Joan Obiols inicia una frenètica dinamització de l'activitat clínica, docent i d’investigació amb amplitud de mires i esperit innovador, acollint des de psicoanalistes a conductistes passant per sistèmics. Cal destacar que, després de la seva primerenca vinculació al corrent fenomenològic d'arrel germànica, Obiols evoluciona fins a esdevenir promotor d'una Psiquiatria biològica que permet la incorporació d’aquesta disciplina a una Medicina plenament científica. Com a president de la Federació Mundial de Psiquiatria Biològica, organitza el II Congrés Mundial de Psiquiatria Biològica, que es celebra a Barcelona i dóna un impuls definitiu a l'especialitat. Joan Obiols entén perfectament l’evolució de la Psiquiatria en les dos vessants: la Biològica i la Psicoteràpica. En la primera, impulsa la Secció de Psicofisiologia i la dota de totes les possibilitats tecnològiques que el moment demana. També, esperona qualsevol recerca que pressuposi un avenç en els cada cop més sòlids coneixements de les bases neurobiològiques del comportament humà inclòs el progrés científic marcat per la Psicofarmacologia o els estudis objectius de la personalitat. Obiols Vié no dubta en apostar i donar relleu a les teràpies cognitives conductuals emergents en aquell moment. Seva, és la idea de crear la Unitat de Teràpia de Conducta, la primera que s’integra a una estructura hospitalària de tot l’estat espanyol.

Joan Obiols exerceix l’autoritat com a cap d’una forma totalment allunyada del concepte de poder: promou la seva gent, potenciant al màxim la seva creativitat i capacitat de treball alhora que fomenta la llibertat d’acció i cedeix el protagonisme als seus col·laboradors.

La projecció internacional d’Obiols no para de créixer i, entre d’altres reconeixements, és nomenat doctor honoris causa per la Universitat John Kennedy de Buenos Aires (1978) i per la de Tolosa de Llenguadoc (1979). L’any 1972, la seva vocació universitària el porta a acceptar el deganat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona fins al 1977 quan és proposat com a rector de la mateixa Universitat. Gràcies al seu esperit democràtic i obert, aconsegueix dur a bon port la nau universitària tot i que és un moment especialment delicat, el de la transició política del país. Iniciada la transició, no dubta en participar i presidir un congrés històric que es titula El metge davant la tortura, celebrat a Lleida i que s’esdevé en un dels millors exemples del seu tarannà.

L’any 1977, és escollit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Joan Obiols és, a més, un humanista. En el camp de la Psiquiatria, el seu interès per la Biologia no impedeix que sigui pioner en la introducció de tècniques com el psicodrama, la teràpia per l'art o la musicoteràpia, reflex de la seva intensa implicació amb el món de l'art i la cultura. Col·leccionista d'art i mecenes, gaudeix de l'amistat d’artistes i intel·lectuals de tota mena, plàstics, dramaturgs, músics, etc. Personatge tant cordial com intel·ligent, hom es sentia sempre important al seu costat, transmetia calidesa i mostrava interès per qualsevol idea que se li expressés. Era immensament curiós i es feia palès en totes les seves activitats ja fossin docents, clíniques, artístiques, literàries o simple tafaneria intel·lectual.

La seva mort precoç s’esdevé l’any 1980, precisament, al domicili de Salvador Dalí, a qui tractava com a psiquiatre i amic. Anys després, Barcelona dóna el nom de Joan Obiols a un dels carrers de la zona universitària de Pedralbes.

JMFM-JOLL