Biografia

Sisè dels set fills de Josep M de Balanzó Pons i de Mercè Cabot Soler, fa els primers estudis com alumne intern als Salesians de Mataró i, posteriorment, a les Escoles Pies de Balmes Barcelona on obté el títol de batxiller per l’Institut de Barcelona el 1924. Després d’un any a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, es matricula a la de Medicina on obté la llicenciatura el 1930, una promoció mèdica que compta, entre altres, amb noms com Alier, Argemí, Bayona, Bricall, Broggi, Gausa, Gibert Queraltó, Guarch, Ley, Piulachs, Reig i Viscasillas, un grup que es reuneix per celebrar els aniversaris de la promoció.

Havent mostrat interès per l’assignatura d’Histologia ben aviat, encara estudiant durant els estius del 1927 i 1928, assisteix a la càtedra d’Histologia i Patologia del professor Ludwig Aschoff a Friburg de Brisgòvia, la qual cosa li permet parlar l’alemany amb fluïdesa. Ja metge, Emili de Balanzó obté una plaça de metge intern a la Maternitat on hi resideix durant els anys 1932 i 1933, en un moment en què, a més dels nadons, hi ha uns tres mil infants que viuen al centre. Tot seguit, és metge agregat fins al juliol del 1934 i, a partir del juliol del 1935, obté plaça de metge auxiliar per oposició a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona. Mesos abans, el 1934, ha obert dos consultoris privats, un al 315 del carrer Diputació de l’Eixample de Barcelona i l’altre al barri de Sant Andreu.

Cosí del cirurgià traumatòleg Antoni de Balanzó Echevarria, des de bon començament, Emili de Balanzó comparteix l’activitat professional amb Martí Carbonell Juanicó i té com a principal referent professional tres metges, amb els que també manté una estreta relació professional i d’amistat, especialment amb els dos darrers: Torres Marty, August Brossa Bosque i, especialment, Salvador Goday Casals, germà de l’arquitecte Josep Goday que construeix els pavellons Blau i Rosa de la Maternitat. Durant aquells anys va treballar en embriologia i centrar la tesi doctoral sobre la morfogènesi de les papil·les gustatives en l'home sota la direcció del biòleg Jaume Pujiula, director de l'Institut biològic de Sarrià, que va presentar a la Universitat Central de Madrid l'abril del 1941.

La Guerra Civil el porta a dirigir l’hospital de rereguarda a Martinet de Cerdanya on hi és destinat com a tinent metge l’hivern de 1938. Un cop acabada la guerra, Emili de Balanzó resta tancat en un camp de concentració a la platja d’Ondarreta de Sant Sebastià. Quan surt i un cop depurat sense sanció pel Col·legi de Metges de Barcelona, es reincorpora a la Maternitat on es dedica especialment a la Neonatologia, departament del qual n’és el cap alhora que té especial interès pels problemes nutricionals dels infants. Anys després, esdevé director mèdic de la Maternitat. També, metge de la Clínica Maternal de l’Institut de Santa Madrona i, durant alguns anys, professor de l’Escola d’Infermeria. A més, en aquests anys de postguerra, continua exercint l’activitat privada alhora que atén pacients als seus domicilis per tractar meningitis, pneumònies o nens de baix pes, casos que avui seria impossible visitar a casa.

Martí Carbonell i Emili de Balanzó formen tàndem i treballen fins a convertir la vella Maternitat -ancorada en l’activitat per als expòsits- en l’Institut Provincial de Puericultura de Barcelona, centre que, a partir del 1955, s’esdevé un centre hospitalari obert i adequat als nous temps i on, el 1959 amb la participació de l'UNICEF, s’inaugura una Secció de Prematurs. En l’àmbit dels expòsits, reorganitzen i milloren els aspectes alimentaris alhora que estableixen que –en substitució de les monges- siguin els puericultors professionals els encarregats de l’atenció dels nens més grans. Ambdós són, també, uns ferms impulsors de l’actualització de la legislació en matèria d’adopció infantil.

Objector de consciència per no haver de jurar fidelitat als “Principios del Movimiento” quan se li ofereix incorporar-se com a especialista al “Seguro de Enfermedad Obligatorio (SOE)”, l’actual Seguretat Social, Emili de Balanzó és membre de la Societat Catalana de Pediatria i forma part de la seva junta de govern com a secretari durant els biennis de 1943 a 1947 i és vocal del 1952 al 1953. En l’aspecte científic, Emili de Balanzó dedica especial atenció a la morbiditat relacionada amb els fills de mares diabètiques i, també, la publicació en forma de denúncia dels casos que atén a Barcelona en relació a l’episodi dels nens nascuts amb focomèlia i altres alteracions secundàries degut al tractament de les nàusees de les gestants amb Talidomida.

La lectura, la muntanya, els viatges, l’estudi de llengües, la pintura i l’afició a escriure poemes, a més de la família, són les seves passions vitals, sempre acompanyat de la pipa a la boca que tant el caracteritza. Home de caràcter observador, gran lector i amb una memòria privilegiada, els seus principals amics són alguns dels companys de carrera que ja hem anomenat, el ginecòleg Frederic Viscasillas, el psiquiatre Joan Guarch i el cirurgià Moisès Broggi, qui justament en plena Guerra Civil, l’octubre de 1937, li presenta Glòria Fernàndez, que esdevindrà la seva esposa i mare dels seus 8 fills, un d'ells, Xavier de Balanzó Fernández, és especialista en Medicina Interna.

XdBF