Galeria de metges

És el quart dels deu fills del destacat metge Pere Esquerdo i Esquerdo i de la seva esposa, Matilde Rodoreda Santigós. Es forma segons els principis de la Institució Lliure d'Ensenyament i, posteriorment, cursa estudis de medicina a la Universitat de Barcelona (UB) entre 1899 i 1906. Obté un expedient acadèmic excel·lent, amb matrícula d’honor en gairebé totes les assignatures. No obstant això, durant els estudis també realitza molta formació pràctica, induït pel seu pare i possiblement pel seu oncle, Àlvar Esquerdo i Esquerdo, eminent cirurgià de l’Hospital de la Santa Creu (HSC). Obté plaça d'intern per oposició, primer a la càtedra del professor Bartomeu Robert i Yarzábal i, posteriorment, a la del professor Gil Saltor i Lavall. L’any 1903 guanya una plaça de preparador anatòmic, que manté durant tota la carrera.

Un cop llicenciat el 1906, aconsegueix per oposició una plaça de metge auxiliar al servei dirigida pel seu pare l’HSC. El 1914 obté la de metge ajudant i, el 1917, la de numerari, ocupant la vacant deixada pel decés del Dr. Hernández Luna. L’any 1922, arran de la defunció del seu pare, accedeix a la direcció del Servei de Medicina General.

Home altruista i de profunds sentiments religiosos, col·labora amb els serveis sanitaris del Montepío de Santa Madrona i de l’Institut de la Dona que Treballa, institucions que acaba dirigint. Interessat en la recuperació del català en l’àmbit mèdic impulsada per la Mancomunitat de Catalunya, participa, l’any 1919, en el Tercer Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana amb una ponència sobre el tractament de la febre de Malta.

L’any 1920 es doctora en medicina per la Universitat Central de Madrid amb l’estudi “Análisis micrográfico de la sangre”. Aquell mateix any obté una plaça d’auxiliar de patologia i clínica mèdiques a la Facultat de Medicina de la UB, sota la direcció del catedràtic Pau Ferrer i Piera. Precisament per la malaltia d’aquest últim, s’ha de fer càrrec de la clínica associada a la càtedra a l’Hospital Clínic. En aquest període es presenta a unes oposicions per a catedràtic de patologia i clínica mèdiques a la Facultat de Medicina de Sevilla, on segons el seu currículum, aprova per unanimitat. No obstant això, el Dr. Agustí Pedro i Pons, un dels seus deixebles, esmenta en un article dedicat als seus mestres que Esquerdo es presenta a unes oposicions que són declarades desertes i que, com a conseqüència, no vol opositar mai més. No es pot confirmar si es tracta de les mateixes oposicions, però el fet és que mai no s’incorpora a Sevilla i, a més, el 1924 renuncia a la plaça d’auxiliar a la UB.

L’any 1923 és nomenat membre del Consell de Pedagogia de Catalunya, dins la ponència d’educació física de la Mancomunitat. Amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, el governador civil el nomena, el 1924, diputat provincial de sanitat, càrrec que manté fins al 1929.

En aquests anys assoleix un gran prestigi professional i obté una clientela nombrosa i selecta de la Barcelona benestant. El 1921 és elegit membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC), on llegeix el discurs d'ingrés “Contribución al estudio de la aortitis crònica”, respost pel Dr. Jaume Guerra i Estapé. Esdevé una figura clau de la medicina interna a Barcelona, conegut popularment com a 'Don Paco'. Destaca pel seu tracte exquisit i la seva elegància en vestir.

Malgrat haver-se apartat de la universitat, al seu servei organitza nombrosos cursos sobre propedèutica, patologia i clínica mèdiques, així com sobre malalties del ronyó, l’aparell respiratori i el cor, entre d’altres. Aquests cursos assoleixen un gran prestigi fins a esdevenir una mena d’ensenyament lliure de medicina, en contrast amb l’ensenyament universitari, sovint considerat antiquat. En reconeixement a aquesta tasca docent, entre 1934 i 1936 Esquerdo és nomenat catedràtic lliure de patologia i clínica mèdiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, creada sota l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932.

Quan esclata la Guerra Civil el 1936, l’HSCSP passa a dependre de la Generalitat i canvia el nom a Hospital General de Catalunya. Esquerdo, que ja té cinquanta-tres anys i no és cridat a files, s’instal·la a l’hospital amb la seva esposa per atendre millor els pacients. En acabar el conflicte, a febrer del 1939, les autoritats franquistes el nomenen director de l’hospital. No obstant això, renuncia al càrrec el gener del 1940 al·legant problemes de salut. Tot i aquest nomenament, és investigat per un Tribunal de Responsabilitats Polítiques i, finalment, indultat el 1941.

Els anys de postguerra immediata recupera l’activitat professional, tant en l’àmbit privat com al seu propi servei. L’any 1943 li proposen que faci d’assessor de la direcció de l’hospital per redactar un nou reglament del cos facultatiu que estigui en consonància amb els nous temps. Aconsegueix declinar la proposició suggerint que l’encàrrec li facin al Dr. Manuel Prats i Freixenet. Reprèn els cursos docents i es rodeja de deixebles que amb els anys assoleixen les direccions de diversos serveis com ara el de pneumologia (Josep Cornudella i Capdevila), endocrinologia (Joan M. Vilaclara i Mir), cardiologia (Manuel Viera i Rafecas) i, òbviament, el propi de medicina interna (Alfred Rocha i Carlotta). Quan les estretors econòmiques de l’hospital i del país en general no permeten implementar accions que considera imprescindibles, aconsegueix que clients seus assumeixin les despeses i, molt sovint, és ell mateix qui directament se’n fa càrrec.

El compromís amb l’hospital l’estén a la seva esposa, Àngels Bosch Catarineu, coneguda per tothom com “Angelita”, que l’ajuda desinteressadament durant molts anys en tota mena de feines, fonamentalment administratives, del servei. En anys d’autarquia del país, ell manté relacions amb especialistes de gran renom internacional, als quals convida a fer classes magistrals als seus cursos i als quals visita periòdicament, fet que li permet estar sempre molt al dia de la medicina que es fa a Europa. És nomenat membre de diferents corporacions científiques nacionals i estrangeres és condecorat amb la Encomienda con Placa de la Orden de Sanidad Civil.

L’any 1953 demana jubilar-se. En reconeixement d’una trajectòria de gairebé cinquanta-cinc anys dedicats a l’HSCSP, és nomenat metge honorari i la sala de sessions del servei, localitzada al Pavelló de Sant Leopold, passa a anomenar-se Sala Francesc Esquerdo.