Biografia

Nebot del cirurgià i fundador de l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona, Salvador Cardenal, probablement sota la influència del seu oncle, estudia la carrera mèdica a la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1928. Tot seguit, esdevé metge supernumerari de la Beneficència Municipal de Barcelona i, per designació directa, passa a exercir a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona on comença a interessar-se per la Dermatologia al costat de Josep Cabré Claramunt. Poc després, Carlos Cardenal viatja a Alemanya i a Polònia per ampliar la formació en aquesta especialitat als Departaments Dermatològics de l’Hospital d’Hamburg i al de Breslau fins al 1930, any en què es trasllada a Madrid on presenta la tesi doctoral que titula Sistema Reticuloendotelial y acciones quimioterapéuticas, que li ha dirigit el professor alemany Paul Mulzer i que llegeix a la Universitat Central.

De tornada a Barcelona, Carlos Cardenal es reincorpora al Servei de Dermatologia de l’Hospital del Sagrat Cor fins que, a partir del 1934, fa compatible aquesta feina amb la plaça de professor ajudant de Farmacologia de la Universitat Autònoma de Barcelona guanyada per oposició. El 1937, però, les autoritats republicanes l’expulsen de la Universitat –com fan amb altres docents- al·legant la manca d’atenció al seu càrrec.

Acabada la Guerra Civil, Cardenal de Salas és tinent mèdic de Sanitat Militar, assimilat des del 1929 i baixa per sol·licitud pròpia poc després. El Col·legi de Metges de Barcelona li obre un Expedient de Depuració en relació a activitats exercides durant el temps de la República, fet que comporta la inhabilitació i separació de les funcions acadèmiques. La sentència, si més no, és revocada el 8 de maig del 1947 per l'indult del govern del general Franco.

Continua treballant de dermatòleg a l'Hospital del Sagrat Cor alhora que col·labora amb el Servei de Dermatologia de l'Hospital Clínic. El 1948, torna com a professor ajudant de Dermatologia i Malalties Venèries a la Universitat de Barcelona. Intervé en diversos cursos i conferències, com la primavera del 1952, quan en el marc dels Cursos de Postgrau de l’Escola de Dermatologia i Sifiliografia que dirigeix Xavier Vilanova, Carlos Cardenal imparteix la conferència que titula Psicodermatosis, tema sobre el qual hi torna a dissertar pocs mesos després durant una sessió clínica de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de la qual n’és distingit com acadèmic corresponent. Membre de la Societat Espanyola de Dermatologia així com de les homònimes de França, Alemanya i Brasil.

Des del 1950 fins a la seva malaltia terminal -càncer de còlon- Carlos Cardenal és el cap del Dispensari d’Homes del Servei de Dermatologia de l’Hospital Clínic on treballa amb Fornés Brustenga, Pedragosa i Capdevila, primer. Més endavant, entre 1955 i 1956, s’incorporen successivament Mascaró Ballester i Cabré Piera fins a la seva marxa a França i Alemanya respectivament i, precisament, aconsellats pel seu cap Carlos Cardenal. Aquests darrers recordaran sempre amb afecció el seu interès per ensenyar tot el que ell sabia, com els ajudava escollint temes per les seves publicacions inicials i intentant que ells fossin els primers signants, fet que no aconsegueix pel costum vigent que l’ordre de signatura dels autors segueix un ordre jeràrquic.

Interessat especialment en temes poc coneguts com la Psicodermatologia i la relació entre Pell i Nutrició, Cardenal de Salas escriu una monografia sobre La vitamina F en Dermatologia. Curós de no donar un espectacle llagrimós, s’acomiada anticipadament dels seus deixebles sense que semblés l’adéu-siau que veritablement era. El doctor Mascaró recorda que va dir-li que anés a casa seva perquè volia regalar-li el llibre Diseases of the Skin d’Ormsby-Montgomery -bíblia dermatològica de l’escola anglosaxona d’aquell temps- que li lliura en mà “perquè llegint-lo, se’n recordés d’ell” però sense donar a entendre que ja no viuria gaire temps. Com el seu cap i amic Xavier Vilanova, en Carlos Cardenal -refinat i formal- no volia deixar una imatge de malalt terminal ni despertar pietat perquè “Es mor només un cop i millor fer-ho amb elegància”.

El 1956, quan mor Cabré Claramunt, Carlos Cardenal havia de substituir-lo en la direcció del Servei de Dermatologia de l’Hospital del Sagrat Cor però no accepta el càrrec perquè ja tenia aquest tumor irreversible que li causa la mort tres anys després, amb només 53 anys. El nou director va ser Josep Fornós Benaiges.

El catedràtic Vilanova el defineix com un home de gran honradesa professional i claredat de criteri, amb un esperit ampli que entén la Dermatologia com una simple derivació de la Patologia General. A més de clínic, és biòleg, sap Histopatologia i domina la Farmacologia alhora que el seu poliglotisme li permet llegir –segueix dient Vilanova- totes les publicacions transcendents de l’especialitat.

JMMB