Biografia

Representant d’una família de dermatòlegs, el seu pare Pelai Vilanova i Massanet és considerat com un dels creadors de la Dermatologia catalana. Xavier Vilanova i Montiu es llicencia a Barcelona l’any 1923. Després d’una curta estada a l’Hospital Clínic, al servei d’en Jaume Peyrí, marxa a París on s’especialitza amb Civatte i Ferrand a l’Hôpital Saint Louis entre 1924 i 1926. Viatja a Estrasburg per treballar amb Pautrier i a Milà amb Passini. Es doctora a Madrid amb la tesi Tratamiento de las tiñas con sales de talio.

L’any 1936, s’exilia i dirigeix la leproseria Aguas de Dios a Colòmbia. Guanya la càtedra de Dermatologia i Venereologia a la Universidad de Valladolid el 1942. Dos anys després, ocupa la de la Universitat de València. El 1947, torna a Barcelona per prendre possessió de la càtedra de Jaume Peyrí arran de la seva jubilació. Renovador profund de la Dermatologia a l’Hospital Clínic en les vessants assistencial, docent i investigadora. Reorganitza els dispensaris, crea laboratoris i dirigeix l’Escola Professional de Dermatologia, creada l’any 1952. Autor de més de cinc-centes publicacions, especialment, se’l recorda per la introducció de la prova de Nelson pel diagnòstic de la sífilis a Espanya.

Aplega nombroses distincions nacionals i internacionals. Acadèmic electe de les acadèmies de Medicina de València (1944) i Barcelona (1950). President d’honor de la Academia Española de Dermatología y Sifilografía i membre corresponent estranger de l’Acadèmia Nacional de Medicina de França, on és nomenat Officier de l’Ordre de la Santé Publique. President electe del Colegio Iberoamericano de Dermatología (1962) i de la Academia Española de Dermatología (1963). El seu coneixement de les malalties venèries és reconegut amb el nomenament com expert de la secció de Venereologia i Treponemosi de l’Organització Mundial de la Salut. Conegut per dos epònims, la hipodermitis nodular subaguda migratòria o síndrome de Vilanova-Piñol i la frinodèrmia hipotiroïdal o síndrome de Vilanova-Cañadell.

L’any 1965, la mort el sorprèn a París quan anava a assistir a un congrés de l’especialitat. Deixa una important escola amb deixebles com Felipe de Dulanto, Josep Maria Mascaró, Josep Maria Giménez-Camarasa, Josep Maria de Moragas i, sobretot, Joaquim Piñol, que el substitueix a la càtedra.

JEB i EGP