Biografia

Fill del metge Baltasar Pijoan Soteras,fundador de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat, i nebot de Josep Pijoan Soteras, conegut historiador de l’art, Carles Pijoan de Beristain estudia el batxiller a l’Escola Blanquerna, fundada per Alexandre Galí, obtenint el títol el 1931 per passa a estudiar a la Facultat de Medicina. La Guerra Civil i el patiment d’una severa tuberculosi fan que interrompi els estudis i no es pot llicenciar fins al 1940. Alumne intern a la Clínica Mèdica A, que dirigeix el professor Agustí Pedro Pons, a l’Hospital Clínic de Barcelona, s’interessa per la Cardiologia. El mateix 1941, entra com a resident a l’Institut de Medicina Experimental, a càrrec de JM Framis de Mena i tot dos, amb pròleg de Pedro Pons, escriuen l’Atlas de introducción a la electrocardiografía.

L’any 1947, Carles Pijoan és ajudant de Joan Codina Altés, cardiòleg responsable de Cardiologia a la Clínica Mèdica B que dirigeix el professor Màxim Soriano a l’Hospital Clínic i cofundador de la Clínica Plató de Barcelona, amb qui prepara la seva tesi doctoral Las derivaciones unipolares del electrocardiograma que llegeix aquest mateix any a Madrid. Codina, esdevé el seu mestre i mentor, així com dels seus condeixebles Ramon Casares Potau i Albert Periz Sagué, amb els qui formen un grup de cardiòlegs de referència a Barcelona.

L’any 1953, Carles Pijoan ingressa a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona que ha nomenat a Joan Codina responsable del Servei de Cardiologia, que es convertirà en un centre molt productiu en publicacions científiques, sobretot sobre la valvulopatia mitral i aòrtica. Quan, el juny de 1963 mor Codina, Pijoan es fa càrrec del Servei de Cardiologia, on es forma un nombrós grup de cardiòlegs com López Vila, Freixa Teixonera, Cadierno Carpintero, Emeterio Reig, Feliu Antúnez, Julià Roura, Soler Massana, el seu nebot Carles Pons Beristain i el seu fill Pol Pijoan Rotgé. Els anys 1970, a més, Pijoan dirigeix el Servei de Radiologia de la Políclina del Sagrat Cor.

Paral·lelament, Carles Pijoan inicia una intensa activitat en forma de conferències i participació en congressos de l’especialitat. Participa en el I Congrés Nacional de Cardiologia, celebrat a Madrid el 1944 on es funda la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) de la qual n’esdevindrà membre del seu Comitè Executiu l’any 1963. Assisteix a la majoria de congressos de la SEC i, concretament, en el II Congrés Nacional, Pijoan és vocal del comitè organitzador i intervé amb vàries ponències al costat de Codina. Intervé en diferents congressos nacionals i internacionals El 1964, presenta el seu treball Los síndromes clínicos post infarto de miocardio al IX Congrés Nacional. Secretari del X Congrés Nacional de l’any 1965, Carles Pijoan organitza un concurs pel disseny del programa, que guanya el pintor català Antoni Tapies. Dos anys després, presideix el Simposi sobre Història Natural de la Pericarditis mentre que, el 1977, ho és del Simposi Internacional sobre Diagnòstic i Tractament de les Arítmies Cardíaques.

President de la Secció de Cardiologia i Angiologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears el bienni 1959- 1960 i compromès amb la professió mèdica, l’any 1970, Carles Pijoan de Beristain perd les eleccions a la presidencia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) davant Joaquim Tornos Solano, però guanya les del 1976, encapçalant un grup de metges proper al sector catalanista, líder de les lluites hospitalàries i defensor de la sanitat pública: Antoni Mirada, Josep Corominas, Ramon Espasa, Joaquim Ramis, Jordi Mundi, Josep A Curtó, Nolasc Acarin, Xavier Trias, Francesc Fatjó i Ramon Trias Rubiès, qui el succeeix en la presidència l’any 1982, després que Carles Pijoan, greument malalt des del 1980 no es presenta a la reelecció. El mandat col·legial del president Carles Pijoan és remarcable pel debat obert i democràtic que impulsa dins la institució i amb altres societats mèdiques i la mateixa societat catalana alhora que fomenta la catalanització i modernització del Col·legi i les seves Delegacions. Destaca, l’elaboració d’uns Estatuts del COMB, els primers aprovats democràticament després la Guerra Civil.

PPR