Biografia

Fill del metge i regidor de l’Ajuntament de Barcelona Tomàs Pumarola Julià, que s’exilia a Buenos Aires l’any 1939 i no torna al país fins al 1969. Agustí Pumarola, però, estudia i es llicencia a la Facultat de Medicina de Barcelona el 1945. Format inicialment al costat del professor Justo Covaleda, responsable de l’ensenyament de la Microbiologia i la Parasitologia com a professor adjunt des dels anys 1940. Com el mestre, Pumarola amplia estudis a l’Institut Pasteur de Paris, Al Karolinska Institute d’Estocolm i a l’Statents Semruminstitut de Copenhaguen. Com d’altres professors universitaris del seu temps, primer, Agustí Pumarola aconsegueix la càtedra de Microbiologia, Higiene i Sanitat a la Universitat de Salamanca, on ensenya des del 1959 fins al 1962. Llavors, s’incorpora a la càtedra del mateix nom de la Universitat de Barcelona i reprèn l’activitat professional a l’Hospital Clínic.

Agustí Pumarola s’especialitza en tres àmbits de la microbiologia: els enterobacteris, les leptospires i la virologia respiratòria. Treballa amb tècniques d’aïllament i d’identificació de la salmonel·la i estableix una sòlida recerca sobre la importància de l’Escherichia coli en la gastroenteritis infantil. També en la concreció de determinats agents causants d’infeccions intrahospitalàries. Destaca l’especialització en les leptospirosis fins a convertir-se en expert de la Organització Mundial de la Salut (OMS). En aquesta matèria, per primer cop, descriu l’existència de la leptospirosi humana per Leptospira ballum al Delta de l’Ebre i crea un centre de serodiagnosi que permet identificar un bon nombre de casos produïts per diferents serotipus. També, els poliovirus i els virus gripals ocupen la seva atenció assistencial i recerca.

Crea el primer laboratori de recerca virològica de la universitat espanyola, distingit i reconegut per l’OMS com el National Influenza Center (1968). El 1972, participa en la reestructuració de l’Hospital Clínic tot creant, dirigint i adaptant la seva càtedra al nou Servei de Microbiologia Clínica. Al seu voltant, genera una veritable Escola de microbiòlegs i alguns dels seus deixebles esdevenen reputats catedràtics arreu d’Espanya. Presideix la Societat Catalana de Microbiologia i Higiene fundada el 1982. Al costat de Juan García San Miguel, Pumarola crea la revista de de l’especialitat de referència estatal: Enfermedades Infecciosas y Microbiología Clínica (1983-84). Les publicacions de Pumarola són nombroses i avalen el seu reconeixement internacional. Destaca l’autoria del gran llibre de text: Microbiología y parasitología médica (1984).

La seva activitat assistencial i investigadora es guardonada amb premis de prestigi com el Leonardo Torres Quevedo del CSIC el 1949. És condecorat amb dues medalles d’or de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1950 i 1955), on ingressa el 1971 amb el discurs sobre Consideraciones sobre la epidemiología de la gripe. Obté, també, el Premi Nacional de Ciències Santiago Ramón y Cajal del CSIC (1969) i la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat de Catalunya (1983).

AZ