Biografia

Nascut a Barcelona, cursa el estudis primaris i secundaris a Mataró perquè la família s’instal·la a la capital del Maresme quan Josep Maria Bartrina té 9 anys. El 1894, inicia la carrera d’Arquitectura però, abans d’acabar el curs, el Dr. Albarrán, famós uròleg catalanocubà, catedràtic a París amb qui la família de la mare hi té amistat, li aconsella que passi a fer Medicina i comença el següent curs. Fa una carrera brillant amb unes qualificacions excel·lents i obté la plaça d’alumne intern per oposició. Essent estudiant, guanya el premi de la Reina Regent pel seu treball Necesidad de armonizar el desarrollo psiquico con el fisiológico en la primera y segunda enseñanza.

L’any 1900, obté el títol de llicenciat i, pocs mesos després, és nomenat professor ajudant. L’any següent , se’n va per un any a l’Hôpital Necker de Paris per formar-se com uròleg al costat del professor Guyon, l’uròleg més prestigiós de l’època. Alhora, ajuda el Dr. Albarrán en la seva consulta privada. El 1902 ingressa a l’Acadèmie Française d’Urologie. De tornada a Espanya, obté el doctorat amb la tesi Exploración renal.

El 1906, ingressa com a metge del Servei de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i, pocs anys més tard, el 1911, guanya per oposició la càtedra de Patologia Quirúrgica de la Facultat de Medicina de Barcelona. Bartrina té una gran vocació docent i les seves classes tenen gran èxit entre els estudiants per la seva amenitat i claredat expositiva. Tot i ser un cirurgià general, la seva pràctica professional es centra fonamentalment en la Urologia, una orientació que, al mateix temps, segueixen altres catedràtics d’Anatomia com, primer, Emili Sacanella i, desprès, Manuel Serés.

Per primer cop a Barcelona, Josep M Bartrina practica un cateterisme ureteral endoscòpic i propugna la prostatectomia hipogàstrica.

El 1913 és president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i, dos anys més tard, ingressa com a membre numerari a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Amb el temps, Bartrina Thomàs acumula nombrosos mèrits com la presidència de la Societat Internacional de Cirurgia, esdevé oficial de l’Ordre de Santiago da Espada de Portugal, Chevalier de la Legion d’Honneur, a més, de ser membre de nombroses societats urològiques internacionals.

El seu nom constitueix un epònim per a les glàndules periuretrals, conegudes com glàndules de Bartrina-Motz, en haver estat ell el primer en identificar-les.

Malauradament el 1928, quan té 50 anys, es diagnostica un càncer de laringe, que obliga a practicar-li una laringuectomia. Tot i aquesta limitació, però, segueix donant classes amb un aparell de fonació.

Al marge de la medicina, Bartrina té un gran interès per la pintura. De jove, dibuixa molt bé i Albarrán li encarrega les il·lustracions del capítol d’Anatomia patològica de la pròstata del llibre Medicine operatoire de la prostate. És deixeble del pintor Pere Borrell i, un cop jubilat, exposa paisatges i bodegons a diverses Sales d’Art de Barcelona.

Al final de la seva vida, escriu un Tratado de Urología clínica y quirúrgica però mor abans d’acabar-lo i ho fa el seu fill, Josep M Bartrina Calvo (+1983). En la tercera generació, dos néts de l'uròleg Bartrina són metges: Josep Maria i Jordi Bartrina Rosell.

MBC