Biografia

És fill de Francesc Barjau i Pons, natural de Manresa, hebraista i catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de Sevilla primer i de Barcelona després, i de Paula Marti Valls, una família molt religiosa. La mare mor el 1926 de malaltia i el pare mor el 1938 en caure una bomba a casa seva. Josep Maria és el vuitè de nou germans, dues germanes són monges de clausura i un tercer, Jaume, és el frare caputxí Josep Oriol assassinat durant la Guerra civil. Cap dels altres germans va ser metge.

Josep M. obté el títol de batxiller per l’Institut de Barcelona el 1911. Estudia medicina a la Facultat de Barcelona i obté la llicenciatura el 1918. El mateix any de llicenciar-se comença a treballar com a col·laborador del Dr. Jordi Anguera i Caylà, que és el fundador i director de l’Asil-Sanatori de l’Esperit Sant, ubicat a la Torre Roja de Santa Coloma de Gramanet. En aquesta institució hi passarà tota la vida, emprenent una sèrie de reformes fins a convertir-lo en un hospital general. L’any 1919 obre una consulta pròpia al principal del n. 696 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona.

Quan el Dr. Anguera mor el 1919, és nomenat director del sanatori, que està dedicat a l’atenció de malalts tuberculosos pobres del sexe masculí, que no poden ser atesos en altres sanatoris per raons econòmiques o perquè la malaltia està molt avançada. L’any 1922, per impuls de Barjau, l’hospital s’amplia amb la construcció d’una sala per a dones i el 1930 experimenta una tercera ampliació. Barjau exerceix la feina de director, amb eficàcia, alhora que s’ocupa de l’atenció dels malalts. Malgrat, tenir una formació autodidàctica, és un home molt estudiós i es converteix en un tisiòleg molt competent. De fet, a la fitxa del Col·legi de Metges de Barcelona de 1934 consta com especialista en aparell respiratori. Disposa a l’hospital de dos col·laboradors, el Dr. Antoni Caralps, que evolucionarà professionalment cap a la cirurgia toràcica, i el Dr. Gerard Manresa, que substituirà a Barjau, a la mort d’aquest. Barjau introdueix les sessions clíniques, la discussió clínica dels malalts i la publicació de les observacions interessants. També es molt actiu en el terreny acadèmic, publica articles sobre tuberculosi i presenta comunicacions a congressos.

És membre de la Societat Mèdica dels Sants Cosme i Damià com el Dr. Anguera, que va ser president d’aquesta entitat catòlica entre 1898 i 1907. Barjau serà l’últim president quan es produeix la dissolució de l’entitat a la guerra civil, després dels doctors Agustí Bassols Prim, Lluis Cirera Salse i Frederic Corominas Pedemonte. Durant la guerra l’hospital de l’Esperit Sant és controlat per la CNT i rebatejat com a Sanatori Màximo Gorki, en honor de l’escriptor i revolucionari rus. Barjau és sotmès a amenaces, que l’obliguen a dormir cada nit en un lloc distint, fins que ha d’amagar-se amb la seva dona a Santa Fe del Montseny i distribuir els seus cinc fills entre familiars i amics. El 27 de gener de 1938 és detingut per agents de la Generalitat en el poble on s’ha refugiat, i traslladat al vapor Uruguai, convertit en presó. És jutjat, acusat d’alta traïció, condemnat a vint anys de treballs forçats i conduït a la presó Modelo, on el Dr. Barjau s’ofereix com a metge dels reclusos. Allí contrau el tifus, i és portat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau on va morir en la més absoluta soledat.

El motiu de la detenció del Dr. Barjau és haver donat refugi a casa dels seus pares a dues monges de l’hospital, les germanes Sor Toríbia i Sor Dorinda, que ja havien estat expulsades de l’hospital. Durant el dia les feien passar com infermeres de la consulta del Dr. Barjau, consulta que a causa del seu empresonament atenia el Dr. Manresa. Una antiga minyona del doctor les va delatar, i les monges de la congregació de les Filles de la Caritat, són detingudes per patrullers del Comitè Revolucionari del Clot el 24 de novembre i són fusellades l’endemà a la carretera del Tibidabo.

MBC - MVR