Biografia

Fill del músic reusenc Josep Briansó i de Francesca Planes, filla d’Alcover, Emili Briansó es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona l’any 1884 i s’estableix com a metge forense a la seva ciutat natal, Reus. Alhora és metge psiquiatre a Ca l'Agulla, conegut també com la ‘Casa del Desfrarat’, centre d'acolliment psiquiàtric ubicat al carrer Sardà de Reus on després van instal·lar-se els Jutjats. Posteriorment, amb la constitució de la Societat Manicomi de Reus, de la qual ell mateix n’és un dels principals promotors, empeny amb fons propis la creació de l’Institut Pere Mata reusenc, establiment psiquiàtric del qual n’esdevé el seu primer director l’any 1896 quan el centre encara es coneix com a Manicomi de Reus. Manté el càrrec quan, el 1900, s’inaugura el nou recinte de l’Institut - obra de Lluís Domènech i Muntaner- i l’ocupa fins a la seva mort el 4 de març del 1922, havent-lo convertit en un dels millors centres psiquiàtrics d’Europa.

Redactor de diverses publicacions científiques com La Medicina Contemporánea que s’edita a Reus del 1885 al 1892, la Revista Frenopática Española que es publica a Barcelona des del 1904 al 1912 i, entre altres, dels Archivos de Terapéutica de las enfermedades nerviosas y mentales, periòdic bimestral il·lustrat que és portaveu de l’Institut Pere Mata des del 1903 al 1918, tenint de director editorial Artur Galcerán i comptant amb la col·laboració dels metges Rafael Rodríguez Méndez, Andreu Martínez Vargas, Antoni Rodríguez Morini o Rodríguez Ruiz, entre altres.

El 1910, Emili Briansó és un dels socis constituents de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona, a la qual hi poden accedir els metges mentalistes i els neuròlegs que ho demanin. Amb ell són fundadors: Artur Galcerán, Wifred Coroleu, Francesc Calbetó, Francesc Xercavins, Artur Giné, Domènech Martí i Julià, Antoni Sivilla, Antoni Brossa i molts altres. També el 1910, és un dels assistents al Primer Congrés Espanyol Internacional de Tuberculosi. Després, el 1919, és un dels signants dels Estatuts de l’Acadèmia Mèdica de Reus.

Encara estudiant, Emili Briansó assisteix al Primer Congrés Catalanista que se celebra a Barcelona l’any 1880 i, ben aviat, es produeix la seva cada cop més activa incursió en el món de la política nacionalista republicana d’esquerres. El 1889, ja és elegit regidor de l’Ajuntament de Reus per part del Partit Possibilista del que n’és un actiu dirigent i n’esdevindrà el seu president, com també ho serà del Centre Republicà Històric de Reus l’any 1897. El 1891, Emili Briansó i altres nous regidors són objecte de les crítiques de La Bomba, un periòdic humorístic local de caràcter conservador que els considera radicals exacerbats. Considerat un “regidor municipal etern”, Emili Briansó resulta escollit en totes les eleccions a les quals es presenta, ocupant diferents càrrecs: primer tinent d’alcalde i alcalde accidental en diferents ocasions des del 1891, essent l’alcalde constitucional des de l'u de gener del 1910 a l'u de gener del 1912, quan el substitueix Josep Ciurana per Ordre Reial. Com a batlle reusenc presideix –juntament amb Pere Coromines i Jaume Simó- el I Congrés d’Ateneus i d’Associacions Culturals de Catalunya que se celebra a Reus el mes de gener del 1911. També, a proposta del Centre de Lectura de Reus, assumeix el canvi dels noms de la nomenclatura urbana de Reus: Monterols per Pintor Marià Fortuny i El Fossar Vell per Baldomer Galofre, una decisió que no perdura perquè -poc temps després a causa de les crítiques suscitades- aquests dos carrers recuperen els seus noms inicials. Encara el 1911, Briansó sol·licita a Instrucció Pública que les alumnes lliures de Magisteri a l’Institut Provincial tinguin dret a examinar-se de totes les assignatures de la carrera i puguin completar els exercicis de revàlida. Durant el seu mandat, es duen a terme diverses millores a l’Hospital de Sant Joan de Reus i a la Casa de Caritat Municipal.

Elegit diputat provincial pel districte de Reus el 14 d’abril del 1917, Emili Briansó és diputat de la Mancomunitat de Catalunya i membre constituent de la Diputació de Tarragona des del 1917 al 1922. En la primera legislatura és representant de la Corporació a la Comissió Catalana que gestiona la divisió de béns de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona mentre que en els següents mandats, a partir del 1919 i fins a la seva mort el març del 1922, és membre de la Permanent d’Actes. L’any 1921, després de reorganitzar les esquerres nacionalistes, Emili Briansó milita al Partit Republicà de Reus.

El 5 de març de l’any 1928, les institucions reusenques reten un acte d’homenatge pòstum en què, entre altres activitats, pel matí, se celebra una sessió necrològica al Teatre Fortuny de Reus mentre que, a la tarda, l’Ajuntament de Reus nomena fill predilecte Emili Briansó alhora que dóna el seu nom al passeig que duu a l’antic Manicomi de Reus, popularment anomenat Boca de la Mina. Després, es descobreix un monument i la placa commemorativa d'aquest homenatge als jardins de l’Institut Pere Mata. Tots els actes compten amb una concorreguda assistència d’autoritats polítiques i mèdiques tant locals com d’arreu de Catalunya. A més, és present la família, entre ells, la seva esposa Maria Salvadó i el seu únic fill Josep Briansó Salvadó (Reus, 1888 - 1949), destacat psiquiatre reusenc que substitueix el pare com a director facultatiu de l’Institut Pere Mata i que també és diputat a les Corts Espanyoles de la 2a República.

MVR-MBC