Galeria de metges

Nascut a Barcelona el 21 de març de 1928, cursà el batxillerat a la seva ciutat i estudià medicina a la Universitat de Barcelona. Acabà la carrera l’any 1957 i obtingué la llicenciatura en medicina i cirurgia el 4 de gener de 1958. Un mes després s’incorporà al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Des de molt aviat s’orientà cap a l’homeopatia i, més endavant, completà la seva formació en psiquiatria, especialitat que acabà l’any 1974.

Escriví poesia des dels anys d’estudiant i publicà els primers textos a les “Antologies Poètiques Universitàries” l’any 1949, quan encara cursava medicina. Aquesta doble vocació, mèdica i literària, es consolidà molt aviat. El seu primer llibre, “Soledat de paisatges”, aparegué el 1959 després d’haver obtingut l’any anterior el premi de poesia inèdita de Cantonigròs. Amb pròleg de Joaquim Molas, el volum trasllueix un simbolisme melangiós i una dicció continguda que ja anunciaven una veu personal, sensible i rigorosa.

Posteriorment publicà “El gos”, guardonat amb el Premi Joan Salvat-Papasseit 1965, i “La vida nova”, premi Carles Riba de poesia de 1968 i publicat el 1970. En aquests llibres encetà una línia més propera al realisme, arrelada en la vida quotidiana, però travessada per la ironia, la crítica i l’autocrítica. L’any 1986 obtingué el premi Recull Ribas i Carreras amb “Com un bosc silenciós”, obra que no fou publicada íntegrament fins al 2007. Més endavant aparegueren “Ara és trist”, el 1994, i una “Antologia poètica”, publicada el 2006 a cura de Joan-Elies Adell i Isidor Marí, que oferia una extensa tria de la seva producció i incloïa mostres de dos llibres encara inèdits aleshores, “Qui jugarà a pinyol” i “Mariona i Núria”.

Una part important de la projecció pública dels seus versos arribà a través de la música. Diversos autors vinculats a la Nova Cançó i a la cançó d’autor incorporaren poemes seus al seu repertori i contribuïren decisivament a la seva difusió. Entre els intèrprets que musicaren o cantaren textos seus destaquen Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Toti Soler i Quimi Portet. També Marc Parrot, Ester Formosa i Adolfo Osta, entre altres, contribuïren a fer arribar la seva poesia a un públic més ampli, així com alguns intèrprets de formació clàssica, com Lluís Folch, Alícia Ferrer, Ziva Aró o Júlia Arnó.

En els darrers anys de la seva vida es produí una recuperació progressiva de la seva figura. L’edició d’antologies, la recerca d’exemplars exhaurits i, sobretot, la publicació del volum “Poesia completa” (2012–2013) contribuïren a restituir la dimensió literària d’una obra que havia restat durant temps en un segon pla. En aquesta tasca de recuperació tingué també un paper destacat el seu fill, Joan Vergés i Porter, que en promogué activament la difusió.

La mort el sorprengué a Barcelona el 24 de febrer de 2014, quan la Institució de les Lletres Catalanes ja preparava un homenatge a la seva obra i trajectòria.

La seva memòria resta vinculada, dins i fora del món mèdic, a la d’un metge-poeta d’extraordinària sensibilitat, discret en la projecció pública però profund en l’empremta humana i cultural. La seva trajectòria exemplifica com la formació mèdica podia conviure fecundament amb una dedicació sostinguda a la poesia, fins a convertir-lo en una de les figures més singulars de la relació entre medicina i literatura a Catalunya.