Idioma: Català | Castellano | English | Français traducido por Google translate

Biografia

Dona avançada en el seu temps que ha de superar un món d’obstacles. Si bé, al llarg dels temps, les dones han estat sanadores -metgesses, llevadores o farmacòlogues amb extraordinaris coneixements d’herbes medicinals- no se’ls facilita el camí cap a aquestes disciplines. Com els seus germans Frederic, Hermini i Rossend, Martina pertany a una llarga nissaga de metges lleidatans, el pare Martí Castells Melcior, metge de banys, és la tercera generació iniciada pel besavi. Tot i això, la realització dels estudis no li resulta fàcil tant per la seva salut com pel fet de ser dona i, tot, agreujat per la mort d’un germà ofegat al riu Segre.

Amb vuit anys deixa els estudis i se’n va a casa d’uns oncles a Zumaia per curar-se d’una oftàlmia. Allà, aprèn el basc en poques setmanes. Posteriorment, té una corea i, per causa de tot això, la jove dedica tot el temps a escriure, particularment, poesia.

La Revolució del 1868 comporta un canvi en la vida de Martina Castells perquè el nou govern permet que les dones estudiïn carreres científiques. Martina torna als estudis i acaba el batxillerat a l’Institut de Lleida per ingressar, el setembre del 1877, a la Facultat de Medicina de Barcelona, on coincideix amb dues dones més: Maria Elena Maseras i Dolors Aleu. Fa la carrera en quatre cursos i acaba el 1881. Abans d'acabar els estudis de llicenciatura, però, ja ha començat a fer gestions amb Madrid per no patir demores en l’obtenció del títol. Dirigeix una instància al ministre de Foment, encarregat dels assumptes d’instrucció pública, en la qual -de forma valenta- qualifica la negativa de què les dones facin l’examen de llicenciatura de “situació anòmala i il·legal, fruit de la ignorància i la superstició”. Denuncia que fins i tot el Congrés dels Diputats 's'ha evadit del fet' que les dones puguin fer el doctorat.

Acabats els estudis, junt amb Dolors Aleu, sol·licita examen de llicenciatura de Medicina el 20 de juny del 1881, però no obté el permís fins al 4 d’abril de l’any següent. S’examina els dies 20 i 25 d’abril del 1882 i obté la qualificació final d’aprovat.

El 9 d’octubre del 1882, Martina Castells es doctora amb la tesi Educación física, intelectual y moral que debe darse a la mujer para que contribuya en grado máximo a la perfección y la dicha de la Humanidad a Madrid, al Colegio de San Carlos amb presidència del degà Juan de Madoz. La tesi, segons els diaris de l’època, reivindica l’educació de la dona, l’evolució de la representació de la dona per a la història i la felicitat de la dona i la col·lectiva de la humanitat. El doctor Josep de Letamendi és el seu padrí de tesi i diu que va tenir com una predestinació per la medicina hipocràtica gràcies a la seva família.

Superats els exercicis del doctorat, el Tribunal decideix suprimir l’acte protocol·lari d’abraçar la doctorada pel fet que és una dona. La premsa del moment es fa ressò del seu èxit. Letamendi escriu a la Ilustración de la mujer, dient que la jove doctora és molt ben rebuda pels joves estudiants, cosa que contrasta amb els presumptes redemptors del país, el liberalisme dels quals trontolla davant d’una dona que aspira a sortir de la trigonia del bressol, la cuina i les labors com fer mitja.

Martina Castells es dedica a la Pediatria per consell de Letamendi encara que no pot fer-ho gaire temps. Es casa el 17 de març del 1883 a Barcelona amb Antoni Constantí, metge militar de l'Institut Pere Mata de Reus i, un any després, mor a causa d'una nefritis quan està embarassada. Només té 31 anys i no ha tingut temps d'exercir. Tenim referència de la seva mort, entre altres revistes de l’època, a Independencia Médica i a Gaceta Médica Catalana (1884).

Abans de morir, Castells escriu diversos articles pediàtrics, que es publiquen a Gaceta Médica com: Procedencia del recto en el niño, Tratamiento de la compresión de la carótida, Reumatismo articular agudo de la infancia i Coqueluche.

Lleida recorda la doctora Martina Castells amb un bust al carrer que duu el seu nom mentre que Reus, la ciutat on ha viscut i exercit, li dedica un passeig.

EOL