Biografia

Fill del cordoner barceloní Francesc d’Assís Viladevall Boniquet i de Josepa Pruna Sust d’Arenys de Mar. Estudia a l’Escola Santa Anna de Mataró on destaca pel coneixement de les humanitats, especialment del llatí que el domina fins a parlar-lo. Afeccionat a la poesia, escriptura que conrea fins poc abans de morir. En els anys 1880, puntualment, dirigeix El Semanario de Mataró, diari catòlic que funda el seu fill Lluís Viladevall Malgà el 1883.

Josep Viladevall, que ben aviat té clara la vocació mèdica, ha de treballar per ajudar-se en els estudis i ho fa com a practicant de la Farmàcia Ravell del carrer Sant Josep de Mataró. Després, quan comença la carrera de Medicina a Barcelona a disset anys, treballa com a ajudant de farmacèutic al nou centre apotecari que Ravell obre al carrer Hospital de Barcelona el 1839. Es destaca la determinació del jove Viladevall alhora de mantenir, contràriament al que feien altres, la farmàcia oberta durant els bombardejos que pateix Barcelona per ordre del general Espartero el 3 de desembre del 1842.

Inicialment, Josep Viladevall estudia al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que funda Pere Virgili el 1760 i, després, reconvertit en l’Acadèmia Medico Pràctica de Barcelona fins que, el 1842, es restableix la Facultat de Medicina de la Universitat Literària de Barcelona. Aquí és on -després d’haver estat un alumne brillant i haver obtingut matrícules d’honor en totes les assignatures durant els set anys de carrera- es llicencia en Medicina i Cirurgia el 1846.

Cridat a ocupar la plaça de cirurgià per la mort del titular, el doctor Desunvila, s’estableix a Mataró el 1847. Més endavant, a partir del 1862, esdevé també metge forense de la capital del Maresme. Vocal de la Junta de Salvament Marítim que es crea el 1882, Josep Viladevall forma part de la Junta de Sanitat de Mataró en diverses ocasions i, especialment, durant les diferents epidèmies que pateix la ciutat. Així en la de còlera del 1854, considerada com una de les més greus del segle XIX. Viladevall Pruna també emmalalteix però no deixa de treballar mentre la pandèmia afecta la població que acaba causant gairebé una mortalitat del deu per cent dels 15000 habitants que té Mataró.

El 1867, Viladevall Pruna entra a formar part de l'Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró i en serà el director mèdic fins a la seva mort en substitució del seu sogre, el cirurgià Antoni Malgà. Impulsor de la regularització del servei als malalts i de l'establiment d'una farmàcia a l'hospital que, segons relata el seu nét Lluís Viladevall Matheu: “té tres prestatges atapeïts d’aquells pots grossos de faians de forma clàssica i lletres blaves i altres mitjans i més petits i els armaris”. Aquesta farmàcia té una gran repercussió perquè fins aleshores totes les prescripcions les subministrava un o dos cops al dia l’antiga Farmàcia Pasqual de Mataró, existent des del segle XVII i en continuïtat fins a l’actualitat. Viladevall gestiona el dipòsit i ensinistra un parell de germanes hospitalàries pel subministrament de les prescripcions rutinàries.

Casat amb Carolina Malgà Moler, el matrimoni té tres fills, una noia i dos nois, dels quals el gran és el metge Lluís Viladevall Malgà. Anys després, també el seu nét, Lluís Viladevall Matheu és metge i director de l'Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena com l'avi. El 1870, amb motiu de l’epidèmia de Febre Groga, se li concedeix la Creu de Beneficència d’Amadeu de Savoia perquè li era contrari atesa seva adscripció tradicionalista. Fervorós creient i la seva militància política, li causen amenaces i assetjaments fins al punt que li aconsellen que marxi de Mataró. Resta, però, fidel als seus principis i als seus pacients.

Comissionat pels metges de Mataró per defensar la conciliació dels interessos dels facultatius d’aquest partit, Josep Viladevall Pruna es converteix en el degà dels metges de Mataró i mor amb setanta-tres anys al costat dels seus i després d'escriure el seu comiat en forma de poesia. L’enterrament, com narra la premsa de l'època, és seguit per una àmplia comitiva d'autoritats i ciutadans.

XdBF