Biografia

Fill d'una família de farmacèutics de Vic, quan només té tres anys, es traslladen a Sant Andreu de Palomar. Amb divuit, comença la carrera de Dret però no l’acaba i passa a la Facultat de Medicina, on entra en contacte amb el món del nacionalisme radical. Ben aviat, Josep Dencàs es fa militant d’Estat Català (EC), el partit que funda Francesc Macià el 1922. Malgrat l’estructura jerarquitzada i militaritzada del moviment, el jove Dencàs no triga en convertir-se en un militant destacat que, segons sembla, amb la dictadura de Primo de Rivera,assoleix protagonisme en la direcció interna d'EC.

Un cop llicenciat, Dencàs treballa com a metge al Verdum i al Xarlot, barriades superpoblades d'immigrants, que viuen en condicions molt precàries. El 1925, es casa amb Raimonda Cararach, filla del doctor Cararach i Mauri, prohom de la Lliga. Un any més tard, amb el sogre, funda la Clínica Sant Jordi a la Torre Boades de Sant Andreu.

Paral·lelament, Josep Dencàs continua el seu activisme polític. El 1931, cap de les Joventuts d’Estat Català, organitza les Joventuts d'Esquerra Republicana - Estat Català (JEREC). El 28 de junio de 1931 es celebren les eleccions a les Corts, constituents de la Segona República i Dencàs és elegit diputat. A Madrid, participa en la Comissió de Comunicacions sense deixar la seva tasca com a sotsdelegat de Medicina de l’Ajuntament de Barcelona.

El 20 novembre del 1932, Josep Dencàs i Puigdollers surt escollit diputat del Parlament de Catalunya. Poc després, assumeix la presidència de les JEREC. És, també, el reorganitzador dels Escamots, creats el 1922 per Estat Català com a força de xoc, molt qüestionats pels altres grups polítics. La direcció és de Miquel Badia i Clapell però Dencàs és al punt de mira de la premsa satírica, que fins i tot l’acusa de proclivitat feixista.

El 1933, formant part del govern de Francesc Macià, assumeix la conselleria d’Assistència Social i Sanitat. Dencàs pretén fer arribar l'assistència sanitària a tothom i, sobretot, als infants. Posa en marxa, diferents campanyes per combatre les malalties venèries i la tuberculosi. Quan la Generalitat de Catalunya rep la transferència del règim de beneficència, elabora el Reglament d'Assistència Social.

El 28 de juny de 1934, Josep Dencàs és nomenat conseller de Governació i se li encarrega la creació dels Serveis d'Ordre públic. També, l’organització d’un exèrcit català. Només uns mesos més tard, esclaten els Fets d’Octubre. Unilateralment, es proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. El jove conseller de governació n’és un dels seus principals promotors tot i que és, també, l’únic membre del govern català que aconsegueix defugir la presó i se’n va a França. La seva escapolida per un dels túnels de fugida construïts mesos abans, converteix Dencàs en blanc de moltes crítiques. El mateix President Companys, restablerta la Generalitat el 1936, no li tornà a confiar la conselleria.

Dencàs és acusat d'haver traït el moviment i de ser l'únic culpable de la derrota en abandonar la defensa de la Generalitat. Els atacs li venen de totes bandes, també, dels homes del seu govern com des de la premsa republicana afí. El 1935, a l’exili transcorregut entre França i Bèlgica, escriu El 6 d'Octubre des del Palau de Governació, el llibre on es defensa dels atacs i justifica la seva posició com víctima d'un pretès engany.

Quan torna a Barcelona i fins a l'esclat de la Guerra Civil, Josep Dencàs duu a terme una frenètica activitat orientada a unificar el nacionalisme independentista català. Iniciat el conflicte bèl·lic, s'ofereix al Govern de la Generalitat per a la defensa davant la insurrecció militar. El seu oferiment és rebutjat. Ben aviat, el carrer cau en mans dels militants de la CNT-FAI i Dencàs decideix protegir la seva família d'un possible atemptat. A esquenes d'Estat Català, l'agost del 1936, els Dencàs embarquen al Port de Barcelona direcció Gènova.

Entre el 1945 i el 1947 col·labora a Quaderns Polítics, Econòmics i Socials, revista editada a Perpinyà. El 1948 es trasllada a Tànger, on s'integra a la vida social de la ciutat i exerceix la medicina en una clínica pròpia. Al Marroc, tot i desvinculat de la política, col·labora en l'organització de la Mitja Lluna i, també, funda un institut per a nens delinqüents. El 1966, quan es planteja incorporar-se a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, mor d'una infecció de ronyó que trunca definitivament la seva tornada a Catalunya.

MBC