Excel·lent clínic de Barcelona del darrer terç del segle XX
Biografia
Estudia el batxillerat al Col·legi de Sant Miquel del carrer de Muntaner de Barcelona entre els anys 1940 i 1947. Segueix després la carrera de Medicina i es llicencia el 1953 amb un expedient acadèmic que conté 13 matrícules d’honor. L’any 1967, presenta la tesi doctoral sobre La prueba del Neoprontosil en el estudio del funcionalismo hepático, dirigida pel profesor Gibert Queraltó.
Acabada la carrera, Ferran Fernández Nogués entra com a metge de sala en el Servei del professor Gibert Queraltó a l’Hospital Clínic de Barcelona on, amb el temps, arriba a ser el cap de la Sala de Dones de la Clínica Mèdica C i, després, professor adjunt de Patologia i Clínica Mèdiques. Entre 1959 i 1964, per oposició, és metge de l’Ajuntament de Barcelona, fet que l’implica fer les guàrdies en un Dispensari Municipal.
L’any 1972, Fernández Nogués guanya la plaça de cap del Departament i Servei de Medicina Interna de l’Hospital Prínceps d’Espanya, actual Hospital Universitari de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat. Excel·lent internista, amb unes grans qualitats humanes, sap envoltar-se d’un equip mèdic d’excel·lència i, entre altres èxits, crea la primera unitat de malalties infeccioses amb aïllament de pacients dins dels hospitals del Institut Català de la Salut (ICS). El 1980, quan el centre es vincula a la docència de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, és designat “catedràtic contractat” de Medicina igual que Antoni Sitges Creus ho és de Cirurgia. Professor titular de la Universitat de Barcelona, és el delegat del degà de la Facultat de Medicina a la Unitat Docent de Bellvitge des del 1987.
Malgrat l’escassetat de dotacions, amb molt esforç personal i dedicació, Fernández Nogués desenvolupa un bon servei universitari, aconseguint que la Unitat Docent de Bellvitge sigui considerada un centre de primera línia per estudiar medicina. A l’inici dels anys noranta, es dota una càtedra de Patologia Mèdica pensada per a la unitat docent de l’Hospital de Bellvitge però guanya la plaça un professor adscrit a l’Hospital Clínic, que ni tan sols es va acostar a Bellvitge. Fernández Nogués, que era el candidat natural a aquesta plaça, ho considera una palesa injustícia i té un gran disgust del qual no arriba a refer-se.
Mentre és Cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital de Bellvitge, dirigeix una dotzena de tesis doctorals, alhora que el nombre i categoria de les seves publicacions pren un ritme progressiu. De la seva primera etapa (1957-1972) es té constància d’unes 30 publicacions a diferents revistes de l’especialitat, malgrat que la seva activitat principal va ser assistencial. Les publicacions de la segona etapa es poden veure a PubMed on s’indexen més de 30 treballs, dels que 25 són posteriors al 1982. Entre les publicacions de la seva primera etapa, destaca el llibre La insuficiencia cardíaca, escrit juntament amb Josep Chabás i Andrés Sánchez Cascos, editat per Boehringer el 1970. Abans, el 1962, juntament amb Robert Nolla i Salvador Adroer, publiquen un llibre sobre Intoxicación por metahemoglobinizantes. En aquesta segona etapa, també, destaquen els articles sobre sarcoïdosi amb Francesc Badrinas, tema que es converteix en línia de recerca prioritària del Servei de Medicina Interna, a més d'altres aspectes com els diferents tipus de col·lagenosi i vasculitis.
Durant el bienni de 1974 a 1976, Fernández Nogués és vicepresident de la Societat Catalana de Medicina Interna i, també, bibliotecari de la Junta de Govern de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears entre 1978 i 1982. A l’Abril del 1993, rep la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona a títol pòstum. Casat amb Inés Bañares Sanz, un dels seus fills és el metge Fernando Fernández Bañares.
MBC
