Galeria de metges

Nasqué a Barcelona, fill de mestres Maria Panadès Rodua i Francesc Nolla Guasch. Cursà el batxillerat a l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, on obtingué el títol l’any 1942. Estudià medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencià l’any 1949; el títol li fou expedit el 2 de setembre del mateix any. S’inscriví al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona el 26 de setembre de 1950. En la documentació d’alta declarà que exercia medicina general a Barcelona i que tenia el domicili professional al carrer del Comte de l’Asalto, número 97. L’any 1949 obtingué el títol de Metge Diplomat en Sanitat.

Durant els darrers cursos de la carrera s’incorporà a la Càtedra de Patologia Mèdica dirigida pel professor Joan Gibert Queraltó, una de les grans escoles d’internisme de l’Hospital Clínic de Barcelona. Entre 1947 i 1949 hi fou alumne intern i, després d’uns anys de formació complementària, guanyà per concurs oposició una plaça de metge intern de la mateixa càtedra, que ocupà entre 1952 i 1956. Aquesta etapa li proporcionà una formació clínica generalista en un servei especialment reconegut aleshores per l’activitat en cardiologia, neurologia i medicina interna.

Simultàniament, mantingué una estreta vinculació amb l’Hospital del Mar. Entre 1949 i 1953 gaudí de la beca Salvador Andreu i, entre 1953 i 1956, de la beca Fabià Isamat, totes dues adscrites a aquell centre. També hi exercí com a metge de guàrdia entre 1951 i 1956. Aquest doble aprenentatge, entre la càtedra universitària de l’Hospital Clínic i l’activitat assistencial i d’urgències de l’Hospital del Mar, li va donar una preparació clínica àmplia, orientada tant al diagnòstic internista com a la resolució dels problemes mèdics immediats.

La seva voluntat d’incorporar-se als serveis sanitaris públics també queda reflectida en la documentació administrativa de l’època. El 1952 figura entre els aspirants a les places d’inspector dels Serveis Sanitaris del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE). El 1960 va obtenir una plaça de metge de medicina general del SOE juntament amb el seu germà Robert Nolla Panadès. El 1966 els dos germans van ser admesos a l’oposició restringida convocada per l’Ajuntament de Barcelona per proveir places de metge dels dispensaris municipals. Les resolucions localitzades acrediten la seva participació en aquests processos, però no permeten determinar si arribà a obtenir-ne cap plaça.

Des de 1956 fins a la jubilació, l’any 1995, exercí com a metge de capçalera de la Seguretat Social. La seva vida professional transcorregué, per tant, al llarg de gairebé quatre dècades d’evolució de l’assistència extrahospitalària: des del sistema ambulatori heretat del SOE a l’organització progressiva de l’atenció primària en equips i centres de salut. La continuïtat d’aquest exercici revela una dedicació sostinguda a l’assistència quotidiana, al seguiment longitudinal dels malalts i a la medicina general de proximitat.

Entre 1966 i 1989 compaginà aquesta activitat amb la de metge de Transports Metropolitans de Barcelona. Durant més de vint anys atengué, així, les necessitats sanitàries d’un ampli col·lectiu de treballadors d’un dels principals serveis públics urbans de la ciutat, en una funció situada dins l’àmbit de la medicina d’empresa, la vigilància de la salut i l’assistència als treballadors.

Francesc Nolla pertanyé a una família especialment vinculada a la medicina catalana. El seu germà Robert Nolla Panadès desenvolupà una trajectòria hospitalària i docent en medicina interna i endocrinologia, principalment a l’Hospital del Mar. Joan Nolla Panadès, també internista, destacà en la direcció i la modernització d’institucions hospitalàries. Francesc seguí un itinerari menys universitari, però socialment igualment necessari: el del clínic format als grans hospitals barcelonins que dedicà la part essencial de la seva vida a l’assistència general, als malalts crònics i a la salut dels col·lectius laborals.