Biografia

Fill d’un ferroviari cap d’estació, Ramon Bosch Ribera de Mollerusa i de Sebastiana Fajarnés Villacampa nascuda a Barbastre, Francesc comença la carrera de metge a Saragossa i l’acaba a Santiago de Compostel·la. Especialista en malalties de l’Aparell Respiratori, exerceix als dos centres antituberculosos fundats el 1929 per Isaac Nogueras Coronas del Sobrarb –a la comarca del nord d’Aragó, que té com a capital Boltaña-. Durant la Guerra Civil, ambdós centres es transformen en hospitals per necessitats militars de l’exèrcit republicà.

Un d’ells, el Sanatori de Margudgued, un antic convent carmelità desamortitzat situat a la dreta del riu Ara a cinc quilòmetres d’Ainsa i a un de Boltaña, passa a ser la Clínica Militar de Boltaña Número 4 de la qual Francesc Bosch n’és nomenat director el 1936. Després del 1938, l’edifici esdevé un noviciat jesuïta que adquireix la Mútua l’Aliança el 1948 i que, l’any 2005, és el luxós Hotel Barceló Monasterio de Boltaña. L’altre centre, el Sanatori de Pineta, a cinc minuts de Bielsa i a dos del curs del riu Cinca, és un centre de repòs per a militars republicans convalescents fins que, després del trencament del Front d’Aragó i fins a l’evacuació cap a França el juny del 1938, es transforma en un hospital per acollir pacients, metges i material mèdic provinent de Boltaña i, també, els ferits de la 43a Divisió i Bolsa de Bielsa. A partir del 1964, aquest Sanatori allotja l’Alberg Juvenil de la Fundació Pere Tarrés.

Militant del PCE i amb el grau de capità de Sanitat Militarde l’Exèrcit de la República, quan acaba la Guerra, Francesc Bosch Fajarnés es troba a Figueres i d’aquí va a parar al Camp de Concentració d’Argelers, al sud de França. El 1942, es casa amb Dolors Vilà Oró, la infermera catalana natural d’Almatret, comarca del Segrià, que ha conegut a l’Hospital de Boltaña. El 1944, funda i dirigeix unes cases de repòs per als exdeportats, excombatents i resistents espanyols al Castell de Frouard de Biarritz alhora que fa de metge a Meillon un poblet, vora Lourdes, on hi ha un centre de repòs per a guerrillers espanyols, circumstància que propícia que, durant un temps, Bosch Fajarnés presideixi el Tribunal Mèdic de Miracles de Lourdes.

A partir del mes de març de 1948 i fins al setembre de 1950, dirigeix l’Hospital Varsòvia de Toulouse en substitució de l’anterior director, el metge Vicente Parra. Aquest Hospital el funda l’Agrupació de Guerrillers Espanyols de les Forces Franceses de l’Interior per atendre els guerrillers ferits en campanya i, també, els refugiats espanyols, en general malalts. Bosch Fajarnés, a més d'exercir de director, s’ocupa de visitar els malalts amb patologia cardiopulmonar com feia abans del seu nomenament. Dirigeix, també, la revista Anales del Hospital Varsovia on escriu una trentena d’articles de temes mèdics, polítics i sanitaris.

Considerat un perillós agent del Kominform (Oficina d’Informació dels Partits Comunistes) per la DST (Direcció General de Seguretat), el setembre de 1950, Francesc Bosch Fajarnés és detingut a casa seva per la policia francesa que -a instàncies de la CIA i del general Franco, en una operació anomenada Bolero-Paprika- vol allunyar els republicans exiliats –comunistes, anarquistes, socialistes, etc.- i als excombatents de la Resistència Francesa de la frontera en el marc de la Guerra Freda. Bosch és deportat a Ain Boucif, a Algèria amb altres 150 exiliats i un altre grup de nombre similar -entre els què hi ha Josep Bonifaci, un altre metge català que és company seu a l’Hospital Varsòvia, com també ho són Enric Rovira i Joaquim Vinyes, entre altres- és enviat a Còrsega. Bosch Fajarnés ha d’estar-se a Algèria fins al juliol del 1951 quan pot anar a Txecoslovàquia en condició de refugiat polític i establir-se a la ciutat industrial d’Ústí-ned-Labem, que és a 80 km de Praga.

Finalment, l’any 1960, Francesc Bosch Fajarnés aconsegueix tornar a Espanya i exerceix de metge al poblet de Moyuela, comarca del Campo de Belchite situada a la zona més meridional de Saragossa. L’any 1964, assabentat per la família de la seva dona que a Tivenys, comarca del Baix Ebre, hi ha una vacant de metge titular, ocupa la plaça i s’hi està fins a la seva jubilació, moment en què torna a Barbastre fins al seu traspàs a causa d’un càncer de fetge. El seu germà Ramon, propietari fundador de l’Hotel San Ramon de Barbastre -que té 29 anys i que feia de xofer al Sanatori de Boltaña durant la Guerra Civil- torna a Espanya refiat que no li passarà res perquè no té les mans tacades de sang. Tot i així, l’afusellen el 20 de setembre de 1940, deixant viuda i un fill. L’Hotel és encara propietat de la família fins a l’any 2000 i és on, l'any 1956, tornen les seves dues filles -Mercedes, nascuda el 1937, i Rosita, del 1944- des de l’actual Txèquia on els pares hi romanen quatre anys més. Fins ben entrada la Democràcia, elles no comencen a parlar del seu periple familiar perquè dir que venien d’un país de l’òrbita soviètica, hauria estat tota una temeritat i l’origen d’interminables problemes.

FSA-MBC