Biografia

Membre d'una família de la petita aristocràcia barcelonina amb profundes arrels pallareses i tarragonines, és nebot del militar Josep Antoni Castellarnau Camps, que defensa Tarragona durant la lluita contra els francesos en la Guerra de la Independència. Cursa la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona on es llicencia i es doctora amb la tesi Anatomía y fisiología patológicas de la neumonía el 1874. L’any següent, s’estableix a Barcelona i ingressa al Cos facultatiu de les Cases de Socors de Barcelona, arribant a ser-ne el director de la del Districte de Sant Pere. És, també, metge forense auxiliar i professor de Patologia Quirúrgica i Terapèutica de la Facultat de Medicina de Barcelona, a més de membre del Tribunal d’exàmens d’aquesta matèria.

Membre de l’Acadèmia i del Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, Lluís de Castellarnau és seleccionat juntament amb el més veterà Lluís Góngora, i els més metges joves Miquel Solsona, Josep Pagés i Eugeni Palau, per respondre en profunditat el qüestionari que envia el cònsol italià a la institució amb l’objectiu de redactar un dictamen de l’Acadèmia sobre l’estat de la pel·lagra a Espanya que es presenta el 1879 i es publica a la revista Amfiteatro Anatómico Español. Altres col·laboracions apareixen a la premsa mèdica barcelonesa com la Independencia Médica, Revista de Ciencias Médicas de Barcelona o Gaceta Médica Catalana, etc.

Destaca pels seus estudis d’Hidroteràpia i publica diverses obres sobre les aplicacions mèdiques i sanitàries de l'aigua com Manual popular de hidroterapia o sea el tratamiento de las enfermedades por medio del agua metódicamente aplicada i El agua común usada como bebida para curar las enfermedades. A principi dels anys 1880, el trobem dirigint la Secció d’Hidroteràpia de l’Establiment de Banys, ubicat al Passatge de la Pau de Barcelona, conegut amb el nom de “Baños de Tras Correo”, un centre urbà de balneoteràpia amb més de 40 habitacions totalment renovades el 1881. Dos anys després, el 1883, inaugura el seu propi centre hidroteràpic situat a la part alta del Passeig de Gracia, abans de creuar la Diagonal, on hi havia un xalet de planta baixa i un pis. Tres anys després, es converteix en l’Institut Hidroteràpic Barcelonès i, a partir d'ara, Castellarnau s’hi dedica intensament el resta de la seva vida. L'establiment està perfectament equipat per oferir els serveis de banys de vapor, dutxes i els tractaments hidroteràpics més moderns d’Europa fins al punt que, el dia de la seva inauguració, es lloa el centre com un dels millors de l’Estat. L'Institut edita el Boletín de Hidroterapia, publicació científica mensual, especialitzada en els tractaments de la salut amb aigües. Castellarnau dirigeix i és l’únic redactor de la revista tot i que, puntualment, hi apareixen altres autors com Joan Viura o Francesc de Paula Xercavins. El butlletí s’edita del 1885 fins al 1893 i arriba a assolir un tiratge de 18.000 exemplars. El 1895, l'Institut tanca i l'edifici és enderrocat però, el 1897, el doctor Castellarnau obre un altre establiment de les mateixes característiques, però més gran, que s’ubica al número 331 del carrer Aragó, una torre al costat de l'Abaixador de Passeig de Gràcia, amb el nom d'Institut Hidroterapèutic.

Soci de la Societat Espanyola d’Hidrologia Mèdica, soci numerari de les Societats Econòmica Barcelonesa i de la d’Amics de la Instrucció de Barcelona, Lluís de Castellarnau és acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, i de les Acadèmies de Múrcia i Madrid, entre altres. Distingit amb la Gran Creu de la Reial Ordre d’Isabel la Catòlica, és pare del també metge Josep Maria de Castellarnau, mentre que un dels germans Lluís de Castellarnau és Joaquim Maria de Castellarnau Lleopart (1848–1943), un enginyer forestal expert en Histologia Vegetal i Pleofitologia que esdevé inspector del Cos d’Enginyers Forestals de la casa reial i director de l’Escola d’Enginyers Forestals. La seva germana Filomena va ser la mare de l’escriptor Josep Maria de Sagarra.

MBC