Biografia

Home amb una potent vocació docent i voluntat divulgadora, quan acaba la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona l’any 1954, es queda a la càtedra de Patologia General per donar classes de l’assignatura, atendre els malalts hospitalitzats i fer recerca sobre mètodes pedagògics. El 1959, es doctora amb la tesi Estudio sobre la acción del ácido glucurónico en la intoxicación hepática experimental, dirigida pel professor Arturo Fernández Cruz qui, des de la seva arribada a la Facultat de Medicina de Barcelona l’any 1955, el fa el seu professor adjunt a la càtedra de Patologia General.

El maig de 1966, és un dels 68 professors expulsats de la Universitat per haver assistit a l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Els fets, ocorreguts entre els dies 9 i 11 març, es coneixen com La Caputxinada, que acaba amb el setge policial al Convent dels Caputxins de Sarrià. Daufí és sancionat de feina i sou durant un termini mínim de dos anys. La seva vida acadèmica s’interromp i decideix marxar als Estats Units. Treballa i fa recerca sobre mètodes de docència i sobre temes estrictament científics a la Universitat de Michigan a Ann Arbor des del desembre de 1967 fins al 1970. En tornar a Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona contracta Lluís Daufí per dirigir el Departament d’Investigació de l’Institut de Ciències de l’Educació per fer recerca i impartir docència. Tot i que mai no ho va reconèixer ni ho va voler acceptar, durant aquests anys, se li concedeix la Medalla d’Alfons X el Savi. L’any 1981, Josep Laporte, aleshores conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, el nomena director general de Promoció de la Salut i Seguretat Social del Departament de Sanitat, càrrec que només exerceix un any perquè ha d’ocupar el de director de l’Institut d’Estudis de la Salut, un altre any més.

Més tard, ingressa com a directiu de Ciba-Geigy, des d’on, paral·lelament, fa una notable tasca educativa amb la publicació d’alguns llibres divulgatius com El cuerpo humano, esa máquina maravillosa el 1984 i La enfermedad hoy de 1987. Aquesta activitat divulgadora, Daufí la ve fent a la secció de Biologia i Medicina, una pàgina setmanal de La Vanguardia en la qual s’encarrega de redactar gran part de la informació mèdica que es publica cada diumenge durant vint-i-cinc anys al rotatiu barceloní. Aquest espai, conegut amb amb el títol de “La Vanguardia de la Medicina”, es considera la primera manifestació de periodisme científic que es publica de manera regular a la premsa del nostre país.

Elegit acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya el 1990, quant a la seva producció científica, destaquen obres com El sedimento urinario. Atlas microfotográfico del 1957 o Constantes biológicas de interés clínico, publicada el 1962.

L’any 2001, dirigeix Memòria de la Professió, una publicació del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) que té l’objectiu de recollir les experiències vitals dels metges de prestigi d’edat més avançada. Gràcies a Lluís Daufí, ara, el COMB disposa d’una informació biogràfica de metges que no tenia. Metges que no havien deixat cap constància escrita de com era la seva vida professional i que, gràcies, també, a l’enregistrament de les entrevistes que es feien, el Col·legi compta, a més, amb una fonoteca amb les seves veus i la seva manera d’expressar-se.

Lletraferit incansable, Daufí és autor de tres novel·les d’intriga amb temàtica medicocientífica: les dues primeres, Solución Final (1991) i El síndrome de Caín (1996), les signa amb el pseudònim de ‘’David Sharon’’, mentre que la tercera, La llave del paraíso (2005), ja la signa amb el seu propi nom.

MBC