Biografia

Fa els seus estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona i obté la llicenciatura amb premi extraordinari el 1860. Tres anys després, Simó Bruguera i Martí es doctora a Madrid amb la tesi Paralelo entre las amputaciones y las resecciones que es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Simó de Rojas Bruguera té el recolzament del seu pare, Simó Bruguera Ribas (1808-1870), amb qui es forma com a estomatòleg, i de qui es conserven els manuscrits per a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona que fan referència als anestèsics, especialment l’èter i el cloroform, el quals tracta amb una actitud prudent.

Es dedica a l’especialitat d’Estomatologia i practica treballs de pròtesi dental i maxil·lofacial gràcies a la invenció de Nelson Goodyear que l’any 1850 converteix la goma flexible en una substància dura i rígida, anomenada Vulcanita, estructura òptima com a base de les pròtesis i aparells d’ortodòncia.

El 1857, la Llei Moyano suprimeix l’ensenyament del Flebotomià -que era el grau més baix de sanitari, responsable d’efectuar les sagnies- i crea la figura del Practicant mantenint la pràctica de l’Odontologia. D’altra banda, els metges van consolidant les seves posicions. Es converteix en el dentista més destacat de la seva època a Catalunya i publica diversos articles a la revista El Compilador Médico, un per any des del 1865 fins al 1868 mentre que el 1870 n’escriu un a La Independencia Médica.

El 1875, el decret del Compte de Toreno, ministre de Foment, determina que s’instaurin els estudis de Cirurgià Dentista incorporant una ampliació de les assignatures de ciències bàsiques: Anatomia, Fisiologia, Física i Química, Angiologia i Neurologia. També, de les ciències aplicades amb un total de 320 lliçons de Patologia dental i malalties de la boca, operacions dentals, procediments per a la construcció de peces protètiques, entre altres temes. Bruguera es crític amb aquesta proposta d’estudis i considera que el títol hauria de incloure també el nom de Medicina, és a dir: Metge Cirurgià Dentista. Defensa, igualment, que els estudis es facin a la Facultat de Medicina.

El 1880, funda l’Institut Estomatològic de Barcelona del què és nomenat president. El seu amic, el Dr. Antoni Anglada Torras (Vic, 1850 – Barcelona, 1919) ingressa per premi també a l’Institut amb l’article Epilepsia determinada por lesiones dentarias. Aquesta institució és pionera en les seves declaracions clarament estomatologistes, és a dir, en defensa de la Dentisteria com una part de la Medicina tot i que, el 1887, s’uneix al primer Cercle Odontològic de Catalunya de tendència odontologista i, més endavant, crea el segon Cercle Odontològic en el què hi conviuen les dues tendències en principi oposades.

La seva producció escrita està dispersa en diversos articles publicats a diferents revistes científiques, principalment, a la Revista de Ciencias Médicas i en alguns manuscrits que escriu per a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. L’any 1878, edita Datos para la historia de la erupción patológica del tercer molar compuesto, una monografia de 76 pàgines.

JMUT