Galeria de metges

Biografia

Neix a la ciutat de Vic, fill d’Antoni Micó i de Catalina, és batejat a la Catedral vigatana el 28 de maig de 1528. Cal suposar que fa els seus primers estudis a la Universitat Literària de la seva cuitat on sembla destinat a la carrera eclesiàstica. Però, la seva vocació és tota una altra i es trasllada a la Universitat de Salamanca on estudia Medicina i Farmàcia i és deixeble de Cosme de Medina, professor d’anatomia que seguia les doctrines d’Andreas Vesalius i de Lorenzo Alderete, un del més prestigiosos metges del seu temps.

Micó és un anatomista expert i hàbil, disciplina que practica al sojornar uns anys a l’Hospital del Monestir de Guadalupe on col·labora amb Francisco Hernández, metge i botànic. Aquí és on adquireix un gran coneixement de les plantes d’aquella zona, interés que aplica després a Catalunya, el que el convertix en un dels capdavanters de la botànica catalana i espanyola. Quan es trasllada a Barcelona, exerceix com a metge i esdevé una persona influent a la ciutat. El 1564, la seva vocació docent el porta a concórrer a oposicions a les càtedres vacants però és exclòs degut al litigi que l’Ajuntament manté amb els metges de l’època per la incorporació del l’Estudi de Medicina a la Universitat de l’Estudi General. Superat el contenciós, guanya la càtedra de Medicina Teòrica i, posteriorment, la d’Anatomia. S’incorpora a un grup de metges que introdueixen els corrents renaixentistes en la docència i converteixen el Estudis barcelonins en un dels centres més avançats del país. Micó ocupa la càtedra d’Anatomia i Cirurgia en els períodes 1567-1569 i 1570-1572, impulsant el coneixement del cos humà amb la pràctica de disseccions, poc autoritzades el aquell temps malgrat ser un aspecte essencial imprescindible per l’ensenyament anatòmic i una novetat a la segona meitat del XVI.

Francesc Micó, paral·lelament, continua amb la seva dedicació a la Botànica, obligatòria per als professors de l’Estudi, i ajuda els estudiants a preparar els seus herbaris seguint les descripcions de Dioscòrides. També, imparteix classes a les qui acudeixen els futurs apotecaris. Micò herboritza tota Catalunya i, especialment, Barcelona, la muntanya de Montserrat i el territori de la Plana de Vic. Regenta la càtedra d’aquesta disciplina del 1576 al 1578. Per encàrrec del rei Felip II, envia mostres dels seus descobriments botànics als horts reials. Rep llavors i arrels tant de les Índies com del mateix hort de la Cort que sembra a Barcelona a la vegada que les intercanvia amb el botànic francès Deléchamps. A Catalunya, gràcies als seus estudis, la Botànica rep un impuls important.

Micó és el descobridor d’una trentena d’espècies botàniques que dibuixa –una altra de les seves habilitats- amb tot detall. Les descriu i comenta amb el seu amic francès que, després, inclou Micó en la seva Historia generalis plantarum, publicada a Lió els anys 1586-1587. En aquesta obra, Deléchamps dóna el seu nom a l’Auricula ursi myconi, una d’aquestes plantes que després Linné rebateja com Vervascum myconi i, actualment, es coneix com a Ramonda myconi que popularment s’anomena orella d’os, borratja de single, i herba de la tos, entre d’altres sinònims acceptats. Aquesta planta viu en roques calcàries ombrívoles i a les muntanyes altes, s’empra com a remei pectoral.

Queda una de les seves publicacions: “Alivio de los sedientos : en el cual se trata la necesidad que tenemos de beber frio y refrescado con nieve y las condiciones que para esto son menester y cuales cuerpos lo pueden libremente suportar”. D’una altre obra, Las vistas de Montserrat, no n’ha quedat cap exemplar tot i que es cita reiteradament anys després de mort i els experts consideren que devia tractar-se d'un llibre amb il·lustracions fetes per ell mateix.

Francesc Micó deuria morir a Barcelona poc abans de l’any 1592. Tots els estudis posteriors de Botànica i de Farmàcia citen la seva obra i, també, gloses del seu llibre. Mentre, la seva actuació mèdica és més desconeguda tot i que, potser, és tant o més important que l ’altra.

MYC