Galeria de metges

Biografia

Neix a Barcelona, on estudia i conclou la carrera de Medicina l’any 1909. El doctorat amb la tesi Sistema de origen y conducción de la excitación cardíaca l’aconsegueix a Madrid, com és preceptiu a l’època, el 1916. Des de ben jove, Celis és un professional entregat al laboratori i a la vida acadèmica. Dos anys després de llicenciar-se, s’encarrega de la docència de la Histologia normal i patològica de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques. Ja el 1914, en guanyar una plaça de professor auxiliar d’Histologia, col•labora en la docència universitària d’Anatomia Patològica i Patologia General a la Facultat de Medicina de Barcelona. Uns anys després, el 1923, rep el nomenament per exercir com a catedràtic d’Histologia i Anatomia Patològica. Diverses promocions de joves estudiants i metges d’aquest període aprenen amb ell a mirar pel microscopi i descobreixen el significat dels codis visuals de les preparacions histològiques. Els seus contemporanis el descriuen com un estudiós infatigable, un observador i mestre en lliçó permanent.

A banda de la universitat, Celis té una vida assistencial a la clínica del cirurgià i ginecòleg Adolf Pujol i Brull, fundada al carrer Enric Granados de Barcelona el 1923. També, exerceix a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona.

A més del càrrec de professor d’Histopatologia, el metge Celis desenvolupa una activa tasca a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Barcelona, on treballa com a conservador de Museus, ocupa el càrrec de tresorer en diverses etapes i és elegit president de la institució entre els anys 1920 i 1922. En aquest període és militant de la Lliga Regionalista. Els companys els recorden com un exemple de compromís cristià. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera li comporta un expedient i un certificat de depuració sense conseqüències. Malgrat tot, el seu compromís amb la professió i amb Catalunya el porten a ocupar càrrecs dirigents al capdavant del Sindicat de Metges de Catalunya, creat el 1920.

L’arribada de la República el 1931 suposa algunes transformacions significatives a diferents institucions catalanes com ara la Universitat de Barcelona i, en concret, a la Facultat de Medicina. L’autonomia universitària i la reorganització dels estudis porten Celis a fer-se càrrec com a professor agregat de l’ensenyament de Patologia General o Propedèutica Clínica des del 1934 i com a professor extraordinari des del 1936.

Acabada la Guerra Civil, inicialment, Lluís Celis és destituït dels seus càrrecs en obrir-se un expedient de depuració per la seva vinculació amb el Sindicat de Metges tot i que no li comporta cap pena. El 1941, però, ell mateix es descobreix i diagnostica la malaltia, que pronostica i anuncia als seus col•legues i familiars tot afrontant-la amb la resignació cristiana i l’exemplaritat que el precedeixen Celis i Pujol, també, detalla com ha de ser el seu funeral i demana els versos del poeta Agulló que l’han d’acomiadar: “De la fosca de la mort, l’alba’n surt d’una altra vida, aont l’Esperança nos crida per darnos l’eterna sort” (sic).

AZ