Biografia

Membre d’una notable nissaga de metges empordanesa que s’estén entre els segles XIX i XX. El feu rosinc dels Sunyer s’esdevé un cau de progressisme liberal i de republicanisme a l’Empordà. Francesc Sunyer es forma en medicina a la Barcelona convulsa del 1842 al 1850. Arran de la seva participació en accions polítiques radicals tant a Barcelona com a Figueres, és empresonat (1843) o forçat a l’estranyament (1845, 1855, 1866). En el període estudiantil, fa amistat amb Narcís Monturiol, Abdó Terrades i Josep Anselm Clavé. Coneix de prop el pensament socialista icarià. El seu Almanaque Democrático (1864-65) fa paleses les seves idees materialistes i anticlericals, esperonant altres posicions polítiques dins l’espectre democràtic progressista. Exerceix a Barcelona com a metge des del 1860 tot guanyant-se el reconeixement popular per la seva lluita antituberculosa. Participa de manera molt activa en la Revolució del 1868, fet que el porta a l’alcaldia de Barcelona per un breu període (1868). En els anys posteriors, ocupa un escó per Girona al Parlament espanyol malgrat les diverses condemnes que pateix per rebel·lar-se contra les quintes o anar a favor del cantonalisme. Amb la República del 1873, novament, torna a ser escollit diputat i, el segon govern de Francesc Pi i Margall, arriba a ser nomenat ministre d’Ultramar.

Com a un dels responsables de la Diputació de Barcelona, Sunyer s’oposa a la construcció d’un Hospital Homeopàtic en ser contrari a aquesta doctrina (1873). La restauració borbònica el confina a la medicina i a l’abandó de la lluita a Madrid. Torna a Roses, on hi viu fins a la seva mort.

En el marc de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, participa en el congrés de Ciències Mèdiques amb un discurs sobre la higiene de la tisi.

Oncle de Jaume Pi i Sunyer i avi d’August Pi i Sunyer. El nom del seu germà Francesc Sunyer i Capdevila (1842- 1916), també metge i polític, ha portat a alguna confusió.

AZ