Biografia

Fill de Delfí Abella i de Mercè Gibert, titulat batxiller per l’Institut Balmes el 1942, inicia la carrera a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia l’any 1949. Ben aviat, s’orienta cap a la Psiquiatria col·laborant, juntament amb Joan Obiols i Josep Maria Pigem al Dispensari de Psiquiatria de la càtedra de Psiquiatria que dirigeix Dídac Parellada a l’Hospital Clínic fins al 1952, moment en què entra a l'Institut Mental de la Santa Creu on ascendirà fins a ser nomenat director del centre l’any 1972.

Doctorat amb la tesi Estudio clínico y fenomenológico de la hipocondría que llegeix a la Facultat de Medicina de Barcelona el 1957, en el camp científic, Delfí Abella es distingeix per adoptar una posició humanista que, inicialment, pren postures antropològiques existencialistes que li permeten superar les limitacions dels models freudians o rabiosament mecanicistes, introduint la dimensió personal antropològica i cultural més d'acord amb la seva visió del món, de la seva particular cosmogonia (Weltanschauung). El 1962, publica L´orientació antropològica existencial de la Psiquiatria, obra que, a més de ser un dels primers llibres de Psiquiatria moderna escrits en català, guanya el premi Martí i Julià de l’Institut d'Estudis Catalans.

En el transcurs dels anys, arrossegat pels avenços de les Neurociències i per l’empenta de la Psicofarmacologia en el tractament dels malalts mentals, Delfí Abella va derivant cap a posicions més científiques naturals, com plasma en el seu llibre La clorpromazina-reserpina en la sociabilització de les psicosis cròniques publicat al 1958, any també d'edició de Mossèn Cinto vist pel psiquiatre, text on narra la problemàtica vida de Mossèn Cinto Verdaguer. El 1961, destaca l’aparició de l’obra El nostre caràcter i, entre moltes altres publicacions psiquiàtriques i diferents assaigs, una de les darreres obres és la Psiquiatria fonamental, primer text de l’especialitat que s’edita en català en l'àmbit universitari.

La direcció de l'Institut Mental de la Santa Creu li fa assumir la responsabilitat de la decisió sobre el futur del vell manicomi, que ocupava un espai de 50 hectàrees. És un moment en què pel tractament de les malalties mentals era innecessari disposar d'un edifici capaç d'albergar 700 interns, una realitat que es veu confrontada amb els interessos urbanístics que clamen per bastir un munt d’edificis d'habitatges que es contraposen al criteri d'aquells que volen preservar la institució en la seva ubicació fent les actualitzacions més imprescindibles. El tancament, molt polèmic, es produeix el setembre del 1987, moment en què Delfí Abella és nomenat director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i catedràtic de Psiquiatria a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma on, home educat i atent amb els seus alumnes, els deixa un record inesborrable a qui reten el seu agraïment pel seu tracte respectuós i just.

La fama de Delfí Abella, però, obeeix especialment a la seva afició musical en ser un dels membres fundadors d’Els Setze Jutges, grup activista cívic i musical català que neix el 1961. En principi, són Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, Delfí Abella és el quart jutge en incorporar-se després d’assistir al primer concert dels seus companys. Amb ell, ingressa Francesc Pi de la Serra i, l’any següent, s’incorporen Enric Barbat, Xavier Elies i Guillermina Motta seguits paulatinament per Maria del Carme Guirau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Junts lluiten cantant en català a favor de la cultura catalana. Entre les cançons més populars d’aquests cantautors, s’ha de citar aquestes de Delfí Abella: Cap al futbol, cançó d’humor amb què retrata la societat de l’època, o Quan érem infants, barreja d’enyorança i recança. Afeccionat a la cançó francesa, Delfí Abella tradueix nombroses composicions de Georges Brassens, Guy Beart i, potser la més famosa, l’Àguila negra, escrita per la cantant gal·la Barbara, a qui Maria del Mar Bonet fa molt popular a Catalunya. Crític musical de la revista Destino, Delfí Abella enregistra tres discs fins al 1965. Poc després abandona els recitals i no repeteix l’experiència discogràfica fins al 1998 quan surt a la venda amb l'album 30 cançons.

Casat amb Mercè Roca Junyent des del 1955 i amb dos fills, el metge Xavier (Barcelona, 10/12/1955-23/08/2005) i Elisabet Abella Roca, Delfí Abella ingressa com a militant a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), partit catalanista d'orientació cristiana que funda, entre d’altres, el seu sogre Baptista Roca Caball el 1931. Delfí Abella manté la militància quan el seu cunyat Anton Canyelles n’és el president, arribant a presentar-se a les llistes d’UDC com a diputat del Parlament de Catalunya.

Pocs mesos després de la seva mort, que es produeix un dia abans que Delfí Abella compleixi els vuitanta-dos anys, es commemora el 50 aniversari d’existència d’Els Setze Jutges. La decisiva contribució al coneixement de la cultura catalana, l’impuls al moviment de la Nova Cançó i a la normalització de l'ús del català en els anys de la clandestinitat fan que es premiï Els Setze Jutges amb la Medalla d’Honor d’Or del Parlament de Catalunya l’any 2007. Al mateix temps, l’Ajuntament de Barcelona inaugura els Jardins dels Setze Jutges a l’espai verd que hi ha entre Passeig de la Bonanova i la Via Augusta a l’hora que es descobreix una placa a l’antiga seu del Centre d’Informació Catòlica Femenina on el grup havia fet el seu primer recital.

TPD